Hi ha moments que et sents al marge de tot. I, com l’aire que respires, necessites redescobrir la poesia de la vida que, saps, roman amagada. Tal vegada, darrera un llibre, o una imatge, o la fina rugositat d’una escultura… I aleshores, en aquest màgic instant, del teu interior emergeix la inspiració.

Com la d’aquestes tres escriptores: Laura Seguranyes, Rosa Lorente i Carme Cinca, que ens fan treure el barret.

A TRES MANS

Com si de dues nenes de primària es tractés, la Rosa  i jo vam córrer a buscar daus i a concretar que l’endemà en una vídeotrucada els llançaríem.

Ens vam alarmar  molt en veure que la inspiració no arribava. Aquell moment tan singular. L’instant  en què un so, unes paraules, una melodia, un record,  et piquen l’ullet i dius

–“Ei!… Sí!… Ets tu! Sí! Ja et tinc i no et deixaré marxar”

Què ens passava? Molt senzill, era com si anéssim per una cinta transportadora i estigués encallada. No n’érem conscients, però ben aviat formaríem part d’un pack com el dels sucs que porten els nens a la motxilla.  Esdevindríem  un pack de tres! Individuals però indivisibles. Per aquest motiu, com s’exclamava la mare en el llibre de la Betty Mahmoody. Inconscients però  fermes i determinades, vam clamar:

–No sense la nostra Carme!

Quan va arribar,  la cinta transportadora va començar a córrer,  anàvem en fila, perfectament alineades, quin plaer afegit.

Seguint l’analogia. No la dels brics, sinó la de les nenes de primària, em disposo a fer el servei d’honor, esverada com  els nens al patí passo la pilota a la Rosa, i  ella la passarà a la Carme.

Faig  una bona mossegada a l’entrepà de mortadel·la a  mentre  espero amb “impacisosseg” que torni a mi aquest compartit i  preuat tresor.

Laura Seguranyes

 

L’ÚLTIMA CARTA

Doy un mordisco al bocadillo de mortadela mientras espero con impaciensosiego que vuelva a mí este compartido y preciado tesoro.

Querido Benito:

Espero que al recibo de la presente te encuentres bien de salud. Nosotros bien gracias a Dios, aunque ayer enterramos a madre. La madrugada del sábado le dio una calentura y se fue de repente. Después del bombardeo, marchamos del pueblo y nos vinimos al “Cortijillo”. Padre ha ido cambiando los bueyes por mulas, nos hacen más apaño para la labranza de apenas tres fanegas de tierra, el “Señorito” se quedó con el resto al acabar la guerra. Me he puesto en relaciones con Antoñete, el de los “Mascajarina”. Padre dice que es buen partido, que el molino tendrá faena mientras no falte almorta, y de eso, no va a faltar nunca. A Don Felipe le echaron del pueblo cuando entraron los franquistas, gracias a Dios le dio tiempo a enseñarme a escribir y puedo mandarte estas letras. Los viernes, padre va al pueblo a vender y alquila algún librillo en el quiosco, los muy brutos                               quemaron la biblioteca.

Hace cinco años que te fuiste, ¡cómo pasa el tiempo! Quince años teníamos cuando las Misiones trajeron el museo y te quedaste encandilado frente a ese cuadro de una princesa y un perro tan parecido al “Pulguilla”, te pregunté si eso lo hacían a mano, me dijiste que sí y que querías aprender a hacer esas cosas. Esa noche me cogiste la mano, en la pantalla un beso apasionado que nunca llegamos a darnos aunque yo lo deseaba. Al día siguiente te ibas: te quiero, volveré a por ti, dijiste. Pero estalló la guerra y ni tú ni las Misiones volvisteis. Cuando al año dejaste de escribirme, dejé de esperarte. No sé si estás vivo o si la maldita guerra se te llevó por delante como a tantos…

No te guardo rencor, sólo deseo que estés bien, que hayas aprendido a pintar, que vivas la vida que anhelabas y aquí nunca tendremos. Te pido que contestes esta carta, la última, y sabré que estás vivo.

Se despide para siempre de ti, Josefina.

Rosa Lozano

 

MARIA ZAMBRANO

……….Se despide para siempre de ti, Josefina.

Però abans jo vull fer-te un incís, vull parlar de la Maria Zambrano, que m’ha passat invisible per la meva vida, no és que no hagués sentit a parlar mai de la Maria.

Recordo que a l’escola, sempre es passava per alt l’última part del llibre d’història, d’art, de filosofia, de qualsevol matèria, dels temes més propers, només ens quedàvem submergits o enfonsats a les èpoques glorioses per uns i a les més penoses pels altres. Per què ens amagaven les nostres?

Segur que en el seu moment vaig saber del premi Cervantes, però hi ha moments a la vida que ets al marge de tot. Potser m’han passat desapercebuts aquests premis, però sí que en soc conscient d’algun d’ells. Ara que se m’ha despertat el cuquet de la curiositat, he consultat els premiats, ella va ser la primera dona, però segur que als organitzadors els hi devia caure la cara de vergonya quan es van decidir donar-li, els havien donat prèviament a tots els seus companys de generació i a ella encara no, era una dona.

Em demano com podré parlar d’ella només havent llegit una petita biografia? Tinc pendent, doncs, conèixer la seva obra. Hi ha un article que parla del seu exili ‘Amo mi exilio’, però de sobte em permeto pensar, com es devia sentir el seu ànim, marxar d’una Espanya republicana com ella volia, i jove, i tornar després de més de quaranta anys, a un país, perdudes moltes arrels culturals i per altra part, sense haver perdut els estigmes franquistes, amb un aparent benestar amb el seu recorregut d’exiliada, i marcada pel temps. Que crua devia ser aquesta adaptació a un món desconegut, però ella va dir, ‘Yo nunca me he ido’, però segur que ho va sentir amb dolor immens, doncs ens havíem quedat orfes de tot, la millor collita havia marxat amb ella.

Carme Cinca

 

LA CERCA (Marga Gil-Roësset)

La millor collita havia marxat amb ella, despullada de la pell externa d’un rastre tangible, però abillada amb la capa de llum de la veritat fosca, la que prové de la fam interior, del nucli, que és el lloc que ho conté tot, on tot existeix, neix, es crea. La raó més profunda havia il·luminat aquell acte poètic de comunió amb la mort, últim intent de recórrer el camí que les seves mans, ferides d’art, encetaren a través de la tinta i el cisell, cap a la solitud total, la vertadera. El seu cos jau inert, la seva obra feta bocins, destruïda de dins a fora igual que fou parida. Des del sentiment a l’aparença, fins que l’aparença és sentiment i el cos és dins embolcallat per l’ésser. El martell, eina de passió desfermada, ha colpejat fins a fer miques el cor de les escultures i la combustió espontània de l’ànima dels dibuixos i poemes ha encès l’espurna del foc que els crema des de dins. Una veritat deixa d’existir i l’existència de la veritat sublim s’obre pas, floreix amb flors de cendra sobre un camí d’estelles de fusta i grava de granit, que s’enfila dret cap a la boira. La negror de l’amor i la mort ha enfosquit l’alba, quan alça el vol deixa l’estela de l’aroma del seu nom i l’abisme fa olor de margarides. De dins a fora, perquè no n’hi havia prou amb un tret per traspassar el riu finit de la vida cap al mar infinit de la mort. Ella és dins de cada peça, i ara, dins de cada bocí. Inseparables, com un tot. I li calia morir per tornar a néixer.

Rosa Lozano

UN GRAN AMOR DE 80 Grams

I li calia morir per tornar a néixer. Com cal alguns cops que mori la idea inicial, i és dur i potser descoratjador, però saps que aquell amor no és el que volies. Abans es cobrien les frases cadavèriques amb típex blanc, com qui cobreix  amb un llençol un cos sense vida.  Ara premem la tecla Suprimir. És més ràpid. El resultat és el mateix, un dol  acompanyat de saber que era necessari esborrar i oblidar per donar a llum una nova inspiració.

Podem dir que la inspiració és un amor a primera vista? Es presenta enlluernant. Es pot fer esperar però un cop arriba, captiva els nostres ulls, els nostres sentits, no hi ha marxa enrere. Amb un profund sospir i entregats totalment a l’argument recent eixit, no podem fer res més que prendre el full en blanc i fondre’ns amb ell. Donar-li tot el que tenim, el que som i quan ens ho torna, seguir aquest festeig fins apaivagar tots els anhels.

I què direm de qui ens presenta aquests  grans amors, de qui ens prepara les cites, no és una Celestina entre intrigues,

Sinó que  se’ns presenta  a cara descoberta i “sinsombrero”   amb la seva cabellera d’índia probablement de la tribu siux Wahpekute, que vol dir els qui disparen entre les fulles.

I quan ens en volem adonar, com Romeu i Julieta ja som al balcó amb el nostre amant tot  blanc de 80 o 90 grams. I gens disposats a permetre que Montescos ni Capuletos  ens facin desistir.  I sempre pensant que voldrem tornar-hi. 

Laura Seguranyes

 

TORNADA A ESPANYA

…I sempre pensant que voldrem tornar-hi.

Si, potser la paraula clau és ‘tornar-hi’, per reprendre el que fèiem, i als moments últims de la nostra vida, després de l’absència, i el que havíem deixat reposar, dins de les caixes físiques i metafòriques, que ha anat arrossegant durant l’exili de tots i per arreu, començar a ordenar-ho, però fent una barreja de present i passat, que tant un com l’altre poden ser ben turbulents, per entendre bé el resultat de la vida. Arribarà a generacions futures la seva filosofia poètica?, matèries tan poc valorades, ara que tot és tan provisional i de fàcil consum. I així m’imagino a la Zambrano, acabant d’escriure els seus últims escrits, amb la seva pròpia manera de veure les coses, asseguda a una butaca i envoltada de petits records,

No puc dir res més, però em faig el propòsit de llegir, “¿piensa o sueña? El Agua ensimismada”.

Carme Cinca

                                                      

Rosa Maria Pascual Sellent
Rosa Maria Pascual és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable del taller d’escriptura TeC–CA i de clubs de lectura on promou tertúlies literàries. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat 'Montseny Màgic'. És autora de 'Tardor Roja'; 'Un mar de boires', Premi Jalpí i Julià; 'Bell-lloc i altres contes de mestres' i 'On vas, Irina?', finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. També ho és d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i d’El racó dels Desitjos, una peça teatral.
Article anteriorLa trencadissa democràcia espanyola
Article següentLa lluita a l’exili (2018-20)