La unilateralitat està de moda en la política pamfletària dels nostres pamfletistes habituals que campen i intoxiquen pels mitjans . Si estiguéssim a Casablanca, i fart de tanta unilateralitat, diria: “detenga a los panfletistas habituales”. Unilateral, estimats panfletistes, es allò que es fa sense cap altra opció. Estem d’acord oi?
Un món unilateral es el que es mou en un sol sentit, el que, de fet, només es mou per un sol objectiu, amb una sola regla, en un sol camí. Si tot allò que fem ho féssim unilateralment, aniríem contra els altres sempre, perquè no els tindríem en compte. “Conmigo o contra mi.”. On hi ha llibertat, no pot haver-hi unilateralitat. És un oxímoron
Un no pot tenir amics unilateralment, perquè l’amistat requereix ser, com a mínim, dos a voler-ho. Tampoc es pot estimar unilateralment sense córrer el greu perill de acabar frustrat o cometent delictes greus, rotllo “la maté porque era mia”. També es fa difícil viure unilateralment, perquè som molts a conviure, i per tant, sempre hem d’aplicar la multilateralitat La unilateralitat és tan poc amable que només porta a ser tinguda en compte quan no hi ha altres alternatives, direu els més unilateralistes. Però sempre, sempre, en política hi ha més alternatives. Perquè quan no hi ha alternatives no hi ha unilateralitat, simplement perquè no es pot decidir. En política, sempre hi ha alternatives, perquè quan no hi han alternatives, no hi ha política. La unilateralitat és, per exemple, l’estat de guerra. Això, insisteixo, s’ha d’explicar una i altra vegada. La guerra és unilateralitat. La política, mai.
Però descansem ja de tanta unilateralitat. De fet mai havia estat en el “full de ruta” per més que ara sembla que tot ho vàrem fer buscant la unilateralitat. L’1 d’Octubre va ser tot el què vulgueu menys un acte d’unilateralitat. Per ser-ho, hagués hagut d’acabar amb un cop d’estat, no volgut, ni desitjat per la immensa majoria dels defensors de les urnes.
Honestament, pamfletistes, ja m’està bé que cremeu la paraula “unilateral “ fins que us en canseu. Tot el que feu és anar fent esses, girant a dreta i esquerra, donant voltes i més voltes a conceptes pamfletaires per no acabar dient res més enllà de “Junqueras traïdor”. Voltes i més voltes. I de tantes voltes, de tantes esses t’acabes marejant. Però no avancem, ni un mil·límetre. De fet, reculem. A cada revolt innecessari, anem perdent esma. A força de disparar sempre contra els mateixos, bàsicament contra Junqueras, perdem claredat d’idees, i perspectiva.
Pamfletistes de vocació, obra i omissió. Alceu la vista i mireu, després de totes les esses que porteu fent des de l’1 d’octubre, on hem arribat. Hem reculat. Perquè només ens sabem repetir les mateixes pamfletades. Ara toca ser més o menys unilateralistes. I seguim reculant, a base de repartir medalles, ara d’“unilateralitat”.
Tinc clar com es recula. Pamfletistes, ho tinc clar. Es recula avançant unilateralment de boquilla , i a l’hora de la veritat, esquivant la realitat, és a dir, fent esses desesperadament per evitar la política. Crec que unilateralment només faig una cosa: anar al servei. Doncs això.
