La Via Catalana commemora els tricentenari de l’entrada de les tropes borbòniques a Barcelona, a sang i foc, i la consolidació, amb la violència que acrediten els documents històrics, de l’enderrocament de totes les institucions pròpies de Catalunya i dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó. La violència, ho acredita la història, va arribar amb acarnissament, fins a l’interior de les cases i domicilis particulars.
Dic amb acarnissament basat en els documents històrics que ho acrediten. A Terrassa, les tropes varen entrar a sang i foc el dia 4 de setembre, de tal manera que, com que a la nit va ploure, havent apagat la pluja d’aquella nit els focs de les cases, al matí següent les varen incendiar de nou, per assegurar-ne la destrucció. Varen entrar a la ciutat i varen assassinar, segons les fonts, entre una vintena i una trentena de ciutadans honrats.
Aquesta és la història que commemora la Via Catalana.
Del fet que hi afegeixi “per la independència” no n’és estrany també la història, en aquest cas, que arriba fins als nostres dies. La violència de fa 300 anys envers Catalunya ha estat un fet històric continuat i mai abandonat. Les agressions són de tot ordre, econòmiques, socials, personals… Fins i tot la xarxa de comunicació de la COPE no para de parlar (!!?) obsessivament en contra de Catalunya. Aquestes són dades objectives, històriques. L’hemeroteca, per desgràcia, és abundant.
I per acabar de rematar-ho, l’Estat Espanyol s’ho ha muntat de manera que Catalunya no pugui promoure cap canvi de la situació. L’agressió més solemne contra Catalunya va ser deixar sense efectes pràctics l’Estatut del 2006.
Per tant, estem davant d’una voluntat del poble de Catalunya (que no ens la deixen quantificar) que ha dit prou. Tot això són fets històrics.
Els Srs. bisbes poden viure al marge d’aquesta història, poden continuar ignorant tots aquests fets. Poden dir que participar a la Via Catalana no és una qüestió que els ateny. Fins i tot, poden violentar la consciència de molts dels seus, forçant que no hi participin. Poden ignorar fins i tot, la força motora dels que volen, commemorant fets passats, obrir-se pas cap al futur. Tot això ho poden fer, Srs. bisbes de Tortosa, Solsona i Tarragona: negar la força de la història, negar la força de la realitat dels fets.
L’Església parla de valors, de compromís, de transcendència. Valors personals i socials, de compromís personal i social. Ens demana un diàleg i una implicació amb la realitat existent. Aquesta realitat l’hem d’ analitzar al marge dels fets històrics? L’hem de contrastar al marge de la realitat actual? Al marge dels fets històrics, perquè fa 300 anys de tot plegat?
És una opció “política” prendre decisions que podrien resoldre aquest estat de violència permanent, històrica? O és una opció moral?
Finalment, a efectes pràctics, si les campanes no poden servir per commemorar, rememorar i deixar constància actual dels fets històrics tan dramàtics, en un aniversari tan remarcat i remarcable, serà perquè aquestes campanes ja no són nostres. Però no es facin il·lusions, tampoc seran de Vès. Si les campanes emmudeixen, és que ja són dels altres. Això sí, sense divisions.
Tot i mudes, emperò, continuaran sonant..
“La varen despenjar de vora el cel,
encara més amunt ara repica,
ni grapa de botxí ni foc cruel
de mal no poden fer-n’hi gens ni mica.
Canons i lleis i forques, això rai!
Se’ns menjaran segons la seva gana,
però ningú pot ofegar-nos mai
la Veu de la Campana”.
Josep M. de Segarra a la Campana Honorata de la Catedral de Barcelona.
