Aquests dies hem assistit a diferents conferències polítiques en un cicle inesperat que podria haver portat per títol “Catalunya, país de conferències”. Les que han tingut més ressò, no cal dir-ho, han estat la del president Mas i la del cap de l’oposició, Oriol Junqueras. Pel que fa a la d’Iceta, no ha presentat gaires novetats: la via per al nou país és la reforma federal de la Constitució. L’horitzó, el que plantejava la declaració de Granada del 6 de juliol de 2013: Catalunya no és una nació, el català no ha de ser llengua obligatòria a Catalunya, Catalunya no té dret a l’autodeterminació, etc. Cap a l’horitzó i més enllà sobre els rails de la tercera via.
Pel que fa a les dues propostes centrades en com assolir la independència, les de Mas i Junqueras —fins ara, perquè el cicle de conferències encara no s’ha acabat—, se n’ha parlat a bastament. Molt resumit, s’assemblen com un ou a una castanya. Si volem ser una mica més precisos, hem de dir que la divergència rau en el moment que creuen que s’ha de donar la unitat dels partits majoritaris de l’espectre català. CIU defensa que abans de votar en unes eleccions autonòmiques amb caràcter plebiscitari; ERC, que després. Els crítics amb Convergència i Unió diuen que la federació està esquitxada per casos de corrupció, que té la seu embargada, que els vol fer l’abraçada de l’ós, que els separen tantes coses… Que el partit de les retallades vol tapar-se les vergonyes, vaja. Pel que fa als crítics amb Esquerra, tampoc no els falta munició: que els seus socis circumstancials no són generosos i només estan pendents del sorpasso, que poques lliçons poden donar els que van fer dos tripartits, que com et pots refiar de qui va triplicar el deute de la Generalitat, que els separen moltes coses, etc. I així ens retrotraiem a l’estiu de 2012, quan un qualsevol militant de base de CIU o ERC t’explicava la faula de la granota i l’escorpí i ni s’ensumava les mobilitzacions que s’han anat succeint d’ençà d’aleshores.
Durant aquests dies posteriors al 9-N, deia, tots hem llegit molts articles sobre els pros i contres de la llista unitària de país. Un dia, esmorzàvem amb el de Toni Soler. Un altre, amb el d’Eduard Voltas. Els dos prou equilibrats i, per dir-ne així, de l’entorn d’ERC. En les pàgines electròniques d’El Matí també molts hi ha posat cullerada i els articles del seu director, Andreu Pujol Mas (regidor d’ERC a Breda) i de Gabriel Genescà han provocat un allau de reaccions. També ens hem empassat l’article de Sergi Picazo a ‘El Crític’ sobre el rebuig que provoca CIU a barris com el Carmel i un article prou interessant del Somatent (@elsomatent), una estrella política del Twitter, sobre la #ViaClaver: boicotar les eleccions espanyoles perquè les guanyi Podemos i negociar la secessió catalana en un escenari més favorable. Cal constatar el fet curiós que el procés fa estranys companys de viatge. Per exemple, i per motius ben diferents, coincideixen que això de la llista unitària no i no la CUP i el seu entorn mediàtic amb el PP i els seus adlàters: Palà i Marhuenda, Bertran Cazorla i Rajoy.
Així que estem infoxicats com mai. Fets un bon embolic de pros i contres sense gaire jerarquia. Si no ho he entès malament —cosa que no caldria descartar del tot—, les llistes múltiples són millors perquè així no s’escapa cap vot independentista. Tant és que hi hagi hagut precedents d’unió de partits polítics en diferents plataformes en les 22 secessions recents a Europa. Tant és que avui sigui impossible que un partit assoleixi majoria absoluta al Parlament per si sol i, en canvi, amb una llista unitària CIU+ERC poguessin aconseguir tal vegada 71 escons (de 135: majoria absolutíssima). De forma que, si les llistes separades són les millors, per què limitar-se només a tres? Val més estendre’n una xarxa ben atapeïda, cosa per la qual proposo la #ViaGonzález per a les properes eleccions catalanes.
La #ViaGonzález s’inspira en ‘La Vida de Brian’ i en la pesca d’arrossegament, per pescar tot quant vot independentista remeni la cua. Que ningú es vegi forçat a anar amb algú altre amb qui no comparteixi posició en l’eix esquerra-dreta. Així doncs, caldrà fer una llista de Moviment Demòcrata Català, encapçalada, és clar, per en Vila d’Abadal. També caldria fer una altra llista amb els independentistes d’Unió, que també n’hi ha —Duran està perdent el control del partit i per això no va poder imposar als militants d’Unió el Sí-No al 9-N—. Si s’han d’escindir a corre-cuita del partit, cap problema. Anant més cap al centre, caldria una altra llista, la de Convergència, encapçalada per en Mas. I una altra: la de Reagrupament. Per què Carretro i els seus s’haurien de presentar barrejats amb Convergència? No hem dit que les sumes fan perdre vots? No hem dit que les barreges espanten els votants? Reagrupament prové d’ERC. És normal que vulgui presentar una llista separada a les eleccions catalanes. És més: ho ha de fer, pel bé del procés. Pel que fa a ERC, presentarà una altra llista, encapçalada per Junqueras. NECat farà el mateix. Avancem posarà al capdavant de la seva llista en Joan Ignasi Elena. De cap de les maneres aquestes dues formacions no cauran en la temptació d’anar junts a les eleccions amb ERC! Què volem, ajuntar els exsocialistes de l’àrea metropolitana amb els indepes de comarques? També cal que es presentin amb llistes separades, tan separades com sigui possible, per atapeir la xarxa, Solidaritat Catalana per la Independència, la Democràcia Catalana de Joan Laporta, Estat Català (que hauria de deixar de donar suport als tebis d’ERC), els independentistes d’Iniciativa, els dels Verds, els d’Esquerra Unida, els de Procés Constituent i els identitaris de SOM.
Amb 15 llistes independentistes separades el món tindrà una imatge nítida del que passa a Catalunya: hi ha molta pluralitat a l’independentisme i projectes divergents de país. Moltes ganes de centrar-se en l’eix nacional, sí, però sense oblidar mai de la vida l’eix social, que només ha tingut primacia durant totes les 10 legislatures que s’han succeït des de l’any 1980. Amb un mínim de 15 llistes —però serien desitjables 30 o 50, i no les esquifides 3 llistes que es proposen ara—projectarem un idea de riquesa ideològica i, sobretot, la idea que tenim moltes ganes de treballar plegats per construir un nou país.
