Ha estat una de les pitjors notícies dels darrers anys. Allò que a tants ens semblava impossible s’ha fet realitat. Un impresentable (almenys ho ha estat el seu capteniment ben sovint) és el nou president de la nació que almenys fins ara era la més poderosa del món. Es faran molts anàlisis sobre els motius i les possibles conseqüències d’aquesta campanada de la política mundial, sobre els factors que més han influït en l’ascens meteòric d’aquest multimilionari groller. I en aquest aspecte és altament il·lustratiu un article que ha sortit a la premsa alemanya: “Allò que ha fet gran Donald Trump”, del que passo als nostres lectors les dades principals. L’autor és l’americà Dennis J. Stower, president de l’Institut per Economia Mundial, a Kiel (Alemanya)
La primera dada: els votants de Trump són sobretot els que han perdut l’esperança en el futur propi i en el dels seus fills. Molts que temen no sortir de l’atur i s’han cregut que Trump els hi tornaria els seus antics llocs de treball. D’això en té molta part de culpa l’estat, que té greus deficiències d’actuació, deficiències que desllueixen molt la imatge d’Amèrica com el paradís resplendent que de vegades s’ha volgut comunicar al món. La reintegració dels aturats al món de treball és pràcticament nul·la, ni hi ha cursets estatals de capacitació professional ni hi ha un estat social que funcioni mínimament. Per a una política laboral activa s’esmercen molt pocs diners. Tot plegat fa que molt agent es vegi desemparada i estigui furiosa amb les elits governants.
Els votants de Trump són (la majoria) blancs, treballadors i de baix nivell d’instrucció. Creuen que els xinesos des de lluny i els immigrants des de prop els hi prenen els seus llocs de treball, cosa que molts estudis objectius desmenteixen. Precisament l’animadversió contra els immigrants és més gran allà on gairebé no n’hi ha (un fenomen que també passa a Alemanya). A les regions amb més immigració, el contacte personal amb els natius ha portat més comprensió mútua i més objectivitat en general. La por que es té als immigrants ve del desconeixement que molta gent en té.
El problema (sempre segons Stower) no són els xinesos ni els mexicans que Trump ha fet servir d’ase dels cops sinó la política econòmica i laboral del govern. Treballadors mal preparats necessiten formació professional, però el govern no fa gairebé res en aquest sentit. Segons un estudi de la OECD Amèrica ocupa un dels darrers llocs en aquest aspecte. Finlàndia i Dinamarca que són els primers de la llista, gasten en formació professional, en relació amb el seu PIB, deu vegades més que els Estats Units. Alemanya, quatre vegades més.
A moltes de les petites ciutats que són l’espinada de la nació, el benestar de la gent depenia dels llocs de treball d’una sola empresa. I si aquesta ha hagut de plegar per manca de competitivitat, els aturats han estat un terreny adobat per les prometences de Trump, basades només en un nou aïllacionisme que tanqui la porta als productes del mercat mundial, a fer una mena de cordó sanitari a les fronteres de l’estat. Els que s’han empassat la seva retòrica (i això ja és opinió personal meva) tindran molt aviat una gran decepció, però ja hauran obert les portes del poder a un home de reaccions imprevisibles. Com dirien els castellans (que en tenen més que nosaltres) : “un chulo echao p’alante”.
Snower acaba dient que després de les eleccions el problema no desapareix pas, que a Amèrica li calen un sistema social “que ajudi a autoajudar-se”, i una política laboral activa. I si això no passa ni amb Trump, la gent indignada seguirà creixent i es buscarà un nou ídol a qui seguir. En tot cas podem dir que la situació interna dels EUA és molt pitjor del que la resta del món ha pensat fins ara i que això ha decantat la balança cap a un futur molt imprevisible.
Ni que aquí a Europa els problemes siguin molt diversos i molt diferents de país a país, la creixent influència dels populistes i dels enredababaus és un senyal ben clar que tots els governants que tenen por d’adoptar mesures adequades, ni que sovint al començament siguin impopulars, es poden trobar amb una onada de Trumps, Orbans, Le Pens i gent semblant que els esbandeixi d’un dia per l’altre. I això seria molt dolent per tothom, inclosos nosaltres.
