Aquest passat dia 26 ha estat el 25è aniversari del greu accident nuclear de Txernòbil que marcà un abans i un després de l’energia nuclear, de la seva seguretat, dels seus riscos i dels seus perills tot generant una problemàtica i una psicosi que avui dia encara dura. Un accident que fou considerat el més greu de la història en ser el primer que va obtenir un set (el nivell més alt) a l’escala internacional d’accidents nuclears, només igualat ara, per desgràcia, per Fukushima.

En un augment sobtat de potència al reactor número 4 de la central es va produir l’explosió de l’hidrogen acumulat dins del nucli pel sobreescalfament durant una prova en la qual se simulava un tall de subministrament elèctric. Grans àrees d’Ucraïna, Bielorússia i Rússia en resultaren greument contaminades i avui dia encara en pateixen el seus efectes: la zona està pràcticament despoblada i coberta per una gruixuda capa de pols amb un alt contingut en americi i altres elements altament radioactius. La zona és considerada inhabitable durant uns quaranta mil anys.

I ara no hi ha paraules, ja no ens queden paraules i només resta el silenci més absolut. El que ha passat al Japó ha de fer-nos reflexionar a tots plegats i fer que ens adonem de les coses que realment valen la pena a la vida, com la vida mateixa.

Sovint estem malacostumats a viure amb comoditat, amb certs luxes o capricis, sense que ens falti de res i sempre volem més i més perquè un s’acostuma ràpid a viure bé, a viure el més fàcil possible i oblidem d’on venim i això és imperdonable, no pot arribar a passar mai d’oblidar qui som i d’on venim.

De cop pots trobar-te com al Japó, com va passar a Haití fa més d’un any, com a Indonèsia al 2004… Podem trobar-nos de cop i volta com la natura ens desperta de l’estat de benestar i com ens empeny directament a un malson que ningú de nosaltres desitjaria haver de viure mai.

Les desgràcies no acostumen mai a venir soles: terratrèmols, repliques i més repliques, tsunamis, catàstrofe nuclear, i fred molt de fred i sense cases, ni benzina, ni calefacció, ni aliments, ni res de res… I si no en tenien prou amb el terratrèmol de força quasi 9 el segueixen els centenars de rèpliques d’un valor a l’escala Richter que aquí casa nostra ja ens donaria un bon ensurt.

Esgarrifa de veure el que ha passat, passa i passarà aquesta pobra gent i com ho suporten amb dignitat, ajudant, tots en silenci, fent cues ordenades per comprar el poc menjar existent, sense histerismes, sense pillatge… amb molt més histerisme aquí a Europa per la seva situació que el que ells mateixos puguin tenir.

Estant fets d’una altra pasta, és un altre tipus d’educació, de valors, malgrat que potser no cal arribar a extrems tan exagerats com els seus perquè els extrems i les radicalitzacions mai són bones companyies i el seus dèficits i carències també s’arrosseguen sempre i acaben passant factura tard o d’hora.

Pep Plana
Josep Plana i Monné. Reus, 1971. Patriota català amb ànima catllarenca. Casat amb la Cris i orgullós pare de la Montse, la Txell i el Josep. Llicenciat en ciències químiques i Màster en sistemes informàtics. Actualment treballa en el sector de l´emprenedoria d´una administració pública i ha estat molts anys professor de ciències d´ESO i BAT. Donec Perficiam. @pep_plana

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorLa platja perduda
Article següentdiu Chesterton