L’enorme dimensió de la catàstrofe provocada pel fenomen meteorològic de la Dana en terres de València a penes ha provocat resposta en el món de l’art. En l’àmbit d’activitats culturals s’ha organitzat algun recital de poemes, així com s’han posat en marxa alguns concerts de música popular per recollir diners per als damnificats. Els artistes no cobraran i quedarà per a la gent que s’ha quedat sense res una recaptació de bona voluntat.
Els artistes, i els escriptors no som cap excepció, sovint restem muts davant dels inferns que cada dia ens subministra la convulsa vida del nostre món. Si som honestos, i ho hauríem de ser davant de realitats tan crues, tan tràgiques, tan espantoses, hem d’admetre que ni l’art ni la literatura no serveixen per a gaire res: els creadors en aquests camps som poc operatius i, a sobre, hem anat perdent pel camí la influència que algun dia podíem haver tingut en una societat il·lustrada, no tan materialista com la d’ara. L’operativitat efectiva, doncs, passa per l’acció directa: agafar una escombra i una pala per treure fang, armar-se d’ampolles d’aigua potable, de medicaments i de roba, o del que faci més falta per garantir un mínim de vida digna als qui ploren pèrdues humanes i materials, dols que restaran en la seva ànima traumatitzada per molt de temps.
Ja la pandèmia que, oh, miracle, ens havia de canviar l’òptica de la nostra vida desaforada, que havia de ser un revulsiu per als nostres valors estancats, per a obrir els ulls al que és important en la vida humana i la del planeta, va donar molt poc de si, llevat d’alguns dietaris solipsistes. El món de l’art encara va donar menys: no hem vist cap obra corprenedora inspirada en els fets immediats, una obra estil Goya i el seu famós quadre dels afusellaments de maig, o de gran impacte com el Guernica de Picasso. Potser sempre ha estat així. La vida de l’art és secundària, feta a posteriori dels esdeveniments. Quan l’obra d’art arriba, si arriba, els carrers ja són nets i la pacient reconstrucció ja convida a seure en una taula ben parada.
Tampoc l’admirable i revolucionari camí cap a la independència viscut aquí aquesta darrera dècada ha donat res en el camp de l’art. El que s’ha anomenat Procés: un magnífic, espectacular moviment de les consciències de tantíssima gent desvetllada posant els ulls en el segle XXI, en l’assoliment d’una democràcia plena i en la llibertat de la nació catalana, en paral·lel no ha destil·lat cap obra significativa ni en el camp de l’art ni de la literatura. No sé si en el camp de la música anomenada culta.
A La necessitat de l’art, el seu autor, Ernst Fischer, a finals dels anys seixanta del segle passat exposava la idea que l’art és indispensable. Ho és, indispensable, per equilibrar no se sap què al nostre interior i que no sabem ben bé com explicar: «La poesia és indispensable, però no sé ben bé per a què», va escriure en un epigrama Jean Cocteau.
L’art no és un substitutiu de la vida. En el millor dels casos l’art es dona en la vida secundària, no en l’acció immediata, la que per a la continuïtat de la vida és veritablement necessària, la que treu el veí del cotxe que s’enfonsa en la torrentada. És clar que aquest salvador potser també és un artista o un poeta, però en aquest instant decisiu entre la vida i la mort és tan sols un ésser humà donant la mà a un altre ésser humà en un moment de gran tribulació.
