El proppassat 18 de desembre de 2013, prop d’un centenar de militants d’Unió Democràtica de Catalunya vàrem presentar un manifest a la seu nacional del partit.
En aquest escrit demanàvem, a la direcció del Comitè de Govern i executius local, comarcal i intercomarcal, que se’ns donés de baixa definitiva com a militants i que les nostres dades personals desapareixessin de les bases de dades arréu del partit.
Mitjançant aquell document volíem expressar la nostra decepció amb el capteniment adoptat per la direcció del partit respecte a l’ambigüitat de diverses declaracions públiques quant al tema nacional, les quals no reflecteixen, sota el nostre punt de vista, l’opinió majoritària de la militància del partit, ni tampoc l’opinió de la societat catalana.
Exemples en puc donar a bastament d’aquesta decepció: al febrer del 2011 Duran diu que ni participarà a la consulta de Barcelona i assegura que els polítics no s’han de pronunciar des de les institucions.
Al mes de març del mateix 2011 torna a pontificar assegurant que l”a UE no reconeixerà mai una declaració d’independència de Catalunya” i afegeix que “fa falta que algú amb autoritat digui que no és possible”. Ell creu en la “unitat estatal”, segons paraules pròpies i afegeix que “a Catalunya no hi ha un sentiment majoritari d’independència, perquè si fós així dividiríem el país”. Doctrina PP. No hi ha diferències entre les declaracions d’un i altres. De fet, va arribar a vincular independència amb fractura social. Déjà vu?
També he sentit dir a Duran que Unió no és independentista, que el projecte d’Unió és el confederal. Renoi quanta ignorància en una persona que s’ha passat més de 30 anys al capdavant d’un partit polític i sense fer res més que el desconcentri d’aquesta magna tasca.
Una confederació pressuposa l’existència d’estats independents, units en condicions d’igualtat i amb la facultat inalienable de desfer el pacte confederal en qualsevol moment. Pressuposa doncs independència de les parts. Unió és independentista i dir el contrari és anar contra la història del partit i la intel·ligència dels seus militants (i dels politòlegs, tot s’ha de dir).
Per reblar el clau, Duran creu que un estat confederal és tan inviable com una Catalunya independent, segons paraules seves en una carta setmanal del mes d’abril del 2011. Per tant, ni creu en la independència, ni creu en la confederació. Que res no canviï. I a més, els estudis sobre la viabilitat econòmica de Catalunya no deuen tenir cap mena de credibilitat per a un líder saberut com ell.
Duran ha arribat a dir, al maig de l’any 2012, en ple Congrés del partit a Sitges que “la independència ni interessa ni convé”. Pregunta: No interessa? Resposta: 1.600.000 persones donant-se la mà. Pregunta: No convé? Resposta: No conec cap cas de cap Estat que hagi “retornat” la independència i s’hagi sotmès de nou als designis d’un altre. Ni un.
Quant a la manifestació de l’11 de setembre del 2012 va dir “el lema de Catalunya, nou Estat d’Europa” no el compartim, només hi anem per defensar el nou model de pacte fiscal”. Cal dir res més? Algú creu que defensaran el Sí Sí el proper 9 de novembre?
Però si un fet em va molestar particularment va ser fer públic, a l’abril del 2011, el sentit del vot de la vicepresidenta del Govern. Qui es pensa que és aquest Duran per anar publicitant el sentit del vot d’una ciutadana, que a més a més és vicepresidenta d’un país i, per tant, ostenta un càrrec representatiu?. Però aquí no va acabar la cosa, a més a més va afegir que ho feia perquè “li donava la gana”. Supèrbia? Manca d’intel·ligència emocional? Creure’s que viu per damunt del bé i del mal? I jo que pensava que el vot és secret….aixxxx innocent de mi…
Si ens centrem en el tema econòmic també n’hi ha unes quantes: per exemple, al febrer de l’any passat advocava per una fusió entre La Caixa i Bankia, com una gran operació!!!! Estratega gran Duran, i d’economia en sap un niu. Per això ens avisa que la independència de Catalunya no és viable.
També va demanar revisar el dret de vaga i que no es pugui celebrar quan “atempti contra l’interès general”. I quan no atemptarà contra l’interès general? Qui decidirà què atempta contra l’interès general? Els senyors del PP del govern? Recordem que Unió és un partit teòricament “socialcristià” i “humanista” i no pas liberal o neoconservador com el PP.
I la reforma laboral? No comment. Humanisme? Justícia social? Doctrina social de l’Església? On sou?
Resumint, al nostre manifest quan parlem d’un lent i constant desencís, ens referim a tot aquest bagatge infèrtil i limitatiu, a aquesta traïció a la història del partit, traïció als seus principis i als seus màrtirs, perquè Unió hauria d’estar al capdavant de la reclamació nacional. Al capdavant.
Però no només hi ha el tema nacional, també hi ha una profunda decepció amb l’organització interna, la manca de renovació arreu, l’acumulació reiterada de càrrecs en les mateixes persones, la feble democràcia interna, l’allunyament de la direcció envers la base social del partit i la manca de representativitat de les minories, que històricament, sempre eren reconegudes en tots els nivells de direcció.
94 militants vàrem dir prou, i vàrem dir adéu. No va ser fàcil. En el meu cas, quasi 25 anys de militància. Però quan arribes a la conclusió que aquest partit no és aquell partit, cal saber dir prou.
