En l’ambient social i cultural occidental es difon una mena de ‘necessitat’ de marginar la religió, especialment la cristiana, en allò que fa referència a la construcció de la societat, tot intentant reduir-la a esferes privades i restringides. El laïcisme, que moltes vegades extrapola il·legítimament els resultats de l’avenç científic, considera la realitat com si fos autosuficient: Déu no seria necessari per a donar raó d’allò que existeix.
El Concili Vaticà II (cfr. Gaudium et Spes, n. 36) definia l’autonomia de les realitats humanes, perquè Déu ha donat consistència i lleis pròpies a la creació, però senyalava que es tracta d’una autonomia que no entén el món com a contraposat a Déu. Aquesta podria ser una definició de la laïcitat. Per la seva banda, el laïcisme i secularisme equiparen la legítima autonomia de les realitats humanes amb una presumpta independència absoluta de la natura i de la societat respecte a Déu.
L’origen del laïcisme és la comprensió del món i de l’home com a fruit de l’atzar i d’’unes lleis autònomes que explicarien per elles mateixes tot l’univers tècnic-científic i econòmic-social. Aquesta visió és incapaç de transcendir allò que és experimentalment constatable. L’agnosticisme, deixant en suspens l’existència de Déu, i les actituds vitals que, de fet, no consideren Déu en el seu horitzó i que porten a actuar com si Déu no existís, també han contribuït a la gradual imposició del laïcisme en la societat.
La laïcitat de l’Estat és no tan sols desitjable sinó també necessària. L’Estat ha de ser autònom pel que fa a la seves propostes d’organització econòmica i social. Però el laïcisme entès com un posicionament bel·ligerant contra les explicacions transcendents de l’home i del món, i amb la pretensió d’esborrar de l’esfera pública qualsevol manifestació de la religió, atenta contra la llibertat de l’esser humà i contra un dels seus drets bàsics. I quan esdevé ideologia d’Estat aleshores pretén assenyalar una única explicació possible de la realitat de l’home i del món, la qual s’erigeix com a la única acceptable i compatible amb la convivència humana; és a dir, atorga carta de bondat intrínseca a aquesta visió.
La realitat demostra que la pretesa existència d’una ideologia d’Estat neutra no és més que un mite, un desideràtum o, en el pitjor del casos una bonica explicació portes enfora per amagar una ideologia bel·ligerant contra tot allò que soni a transcendent. Les solucions tècniques a les necessitats humanes i les respostes científiques a la comprensió del cosmos no han de ser definides per l’Església o el món religiós, però la tècnica i la ciència deslligades de la veritat sobre el món i l’home esdevenen sovint injustes i poc humanes. Un altre problema és la no acceptació de l’existència d’una veritat objectiva, el relativisme, però això seria subjecte d’una altra reflexió.
