El 29 de març va ser l’aniversari de la meva filla Alba. Aquesta data m’omple de records. Era el meu primer fill, que arribava a la nostra llar i em trobava plena de felicitat.
Era morena, petitona i obria uns ulls color de mel que em tenien encisada. Amb la meva inexperiència tenia por d’agafar-la i que s’esmunyís dels meus braços, tenia por del seu plor, era tant fràgil, i que deixés de respirar i, en alletar-la, tenia por que no s’escanyés.
Pel seu aniversari se m’omple la ment de records. La meva mare, que fou una ajuda valuosa, fa anys que va morir. El meu germà i la seva muller també fa temps que em deixaren. Tanco els ulls i encara assaboreixo el dolç encant d’ésser mare. Les passejades per carrers i places solejades, la primera rialla, la primera dent i moltes nits sense aclucar els ulls perquè es negava a dormir. Els plors en deixar-la a la llar d’infants, l’escola de monges on era estimada per professors i companyes perquè era bona amiga, intel·ligent i aplicada.
Ala 18 anys el primer amor i començar una carrera universitària. Amics, molts amics, però jo em sentia robada de la seva presència tot i sent una mare estimada. Ella necessitava traspassar les fronteres de la nostra llar per buscar un món més seu, més adient a les seves inquietuds, més obert.
Un casament, una néta que és un sol i jo m’adono que han passat molts anys, que el meu front és com un camp sembrat d’arrugues, que els meus peus s’alenteixen al caminar, que les mans perden força, que tinc por de quedar-me impossibilitada, que quasi tots els meus amics han traspassat i ja no són en aquest món i que sento la nostàlgia de quan la tenia a la falda i li explicava contes i reia i jo era feliç.
Miro les fotografies que m’ensenyen el creixement de la meva filla i em fan mal. Veig la seva innocència, com va deixant d’ésser uns nena, esdevé ja una adolescent i m’adono que és una dona.
La nostàlgia de tantes coses viscudes al seu costat m’entristeix. La vida ha passat massa de pressa. Com un llamp que per uns segons il·lumina el cel, com l’escena d’una pel·lícula, com un alè. Estic contenta de que pugui complir anys, de que sigui feliç, però m’adono mirant el mirall del món que el temps no passa en va. Ho mires tot amb uns altres ulls. He tingut alegries i desenganys, he anat arraconant els somnis, les il·lusions i quasi tot el que m’acompanyava per trobar la vida més dolça i tancant els pensaments per viure una realitat, sigui bona o dolenta, però tocant de peus a terra.
En bufar les espelmes del seu aniversari he vist a la petita Alba el dia del seu naixement. Morena, amb un cap ple de cabells, amb ulls color de mel, bonica, preciosa com només pot trobar-la la mare. Una llàgrima m’ha mullat la galta pel pretèrit llunyà, pel present i per un futur incert que espero que sigui benèvol per tots nosaltres.
