La decisió per part del Gremi d’Editors de Catalunya de publicar les dades d’hàbits de lectura i compra de llibres pels volts de Sant Jordi demostra que aquest és un gremi d’estrategs. Amb tota la maquinària llibresca ocupada preparant gairebé l’única setmana de l’any en què dedicar-se els llibres és rendible, ningú té gaire temps per dedicar-se a mirar les dades i en conseqüència desesperar-se. Segons els números, no tot són males notícies: el percentatge de lectors va creixent lentament (un 31,8% de la població assegura llegir cada dia o gairebé cada dia). En canvi, les pèrdues de vendes en llibreries el 2013 són del 14%. De fet, si es confirmen les dades, la caiguda de la facturació des de l’inici de la crisi, el 2008, se situaria al voltant del 30%. Però no cal que ens entristim perquè tot això no és cap novetat. Els que saben que els llibres existeixen més enllà del 10 al 23 d’abril ho tenen molt assumit. Els llibres estan esdevenint una opció de vida i no pas una manera de guanyar-se-la. Sigui com vulgui, seguim contents de celebrar el miratge, un Sant Jordi més.
Pel que fa als tràfics d’interessos d’aquesta diada, jo de vosaltres aniria cap aquí:
El llogaret. William Faulkner. Edicions de 1984 (traducció de Maria Iniesta)
Un dels llibres més importants que ha sortit de les impremtes catalanes aquest any. A “El llogaret” s’hi concentra tot el que fa que Faulkner sigui un dels noms més importants de la literatura del segle XX. L’escenari és un poblet de Mississipí i els protagonistes són els Snopes, una família que arriba per sembrar la llavor de l’odi, que s’estén per tot el poble. La pols i la duresa i la misèria del sud dels Estats Units corre per les pàgines d’aquesta novel·la, que és una envestida moral de part d’un geni que fa el que vol amb la literatura. A més, la traducció de Maria Iniesta és un privilegi excepcional.
Això és tot. James Salter. Empúries (traducció de Ferran Ràfols)
Amèrica explicada per un senyor de l’antiga escola. “Això és tot” no és una novel·leta frívola de pijos americans sinó una manera d’entendre el món. Una manera d’entendre’l explícitament masculina i molt viril (fins i tot un punt masclista), però no per això menys autèntica que qualsevol invent dels que ens intenten vendre des de la postmodernitat. Aquesta novel·la narra la vida d’un editor literari a Nova York i sobretot els seus problemes per estabilitzar la seva vida amorosa. L’estil de Salter és elegant i net i nu, com el d’algú que no pretén res més que explicar-te una bona història.
L’horitzó primer. Joan Todó. L’Avenç
El viatge de tornada a casa, de Barcelona a La Sénia, és el punt de partida d’aquest llibre. Un diàleg amb els orígens, amb l’escriptura, amb la memòria i amb la dificultat de veure’s a un mateix. “Què és, ser d’un lloc? Cada dia, cada mes, cada any que passes lluny d’ell et modifica, te n’allunya. I alhora aquell lloc t’ha dibuixat, d’una manera que la gent de fora percep millor que tu mateix; si tu ets la teua memòria, i la memòria és el relat que et justifica, milers de detalls invisibles procedeixen del lloc on vas nàixer. Com un malnom que et persegueix”. Un dels millors llibres catalans que s’han publicat aquest últim any.
El cantó de Guermantes I. Marcel Proust. El cercle de Viena (traducció de Josep Maria Pinto)
Un llibre que no es llegeix és un llibre que encara no s’ha escrit, deia Maurice Blanchot parlant precisament de Proust. I és que la Recerca del Temps Perdut ens demana completar-la amb la nostra lectura, per arribar a la frase proustiana climàtica molts volums més tard: “l’única vida veritable, plenament viscuda, és la literatura”. No ens cal cap altra raó per anar llegint i celebrant l’arribada d’aquests volums preciosos que edita El Cercle de Viena, amb la fantàstica traducció de Josep Maria Pinto.
Els relats del pare Brown. G.K.Chesterton. La Magrana (traducció d’Imma Estany)
Anglaterra no seria el que és sense Chesterton i el gènere policíac tampoc seria el que és sense el pare Brown. Chesterton fa d’aquest capellà baixet i gras un detectiu que se serveix de les seves hores de confessionari per resoldre els casos. Per al pare Brown més val la intuïció que la raó i la càrrega moral dels casos és sempre més important que la sentència judicial. Els casos del pare Brown deixen ben clar que el rei de la paradoxa a banda d’un gran pensador també era un gran escriptor.
Carretera enllà. Aldous Huxley. Adesiara (traducció de Rafael Tasis, edició a cura de Dolors Udina)
La mirada irònica i molt anglesa de Huxley dibuixa en aquest llibre un retrat burlesc dels encants de la natura, del turisme de masses, dels caminadors (versió segle XX dels apreciats runners) i de les guies de viatge, entre moltes d’altres coses. Sàtira però també literatura de viatges i crítica d’art en unes pàgines plenes d’erudició sense pedanteria. Rafael Tasis tingué bona intuïció quan va decidir traduir a raig, sense correccions i sobre una llibreta, aquest assaig de l’autor d”Un món feliç”. L’editorial Adesiara n’ofereix una edició acuradíssima corregida per Dolors Udina i amb el bon gust que caracteritza aquest segell editorial.
Els nois. Toni Sala. L’Altra editorial.
Sembla que Toni Sala ha pagat el preu de mantenir lluny la frivolitat a canvi de ser acusat d’obscur per la crítica. La realitat és que aquesta novel·la tracta sobre la mort sense amagar-ne el dolor ni tampoc recrear-s’hi, des d’una distància justa que és reflexió però no lliçoneta moral. Aquesta novel·la té com a escenari el poble de Vidreres i sobretot el pas de la carretera Nacional II, on una nit moren dos germans de 20 i de 21 anys que s’estampen contra un arbre quan tornen d’un concert. Aquest fet traumàtic, que com és lògic provoca un xoc al poble, s’explica des de 4 perspectives diferents, que conformen els 4 capítols del llibre.
Infància a Berlín cap al 1900. Walter Benjamin. Lleonard Muntaner (traducció d’Anna Soler Horta)
Aquest és un dels exercicis literaris més bonics de Benjamin i una bona manera d’introduir-se al món de l’inacabable filòsof. En aquestes pàgines Benjamin recorre la seva ciutat d’infantesa amb la mirada lúcida d’un adult. Fins que no ha passat un cert temps no podem ser conscients del que ha passat. Per això en aquesta obra pren tant de sentit la frase de Schlegel: “l’historiador és un profeta que mira cap enrere”. Per comprendre com hem arribat fins aquí ens cal recuperar la imatge del nostre passat. I això és precisament el que fa Benjamin als seus records d’infància, mostrant-nos de quina manera l’infant és en l’adult i l’adult en l’infant.
Quaranta nits amb Montaigne. Antoine Compagnon. Blackie Books (traducció de Jordi Martín Lloret)
El professor Compagnon va publicar fa uns quants anys un llibret titulat “Per a què serveix la literatura”. Era la seva lliçó inaugural al rebre la càtedra al Collège de France. “Quaranta nits amb Montaigne”, que va néixer gràcies a un programa de ràdio, podria servir com a resposta a la pregunta que es feia el professor a la conferència. Aquest llibre són quaranta capítols on Compagnon ens acosta al pensament del geni francès en dosis brevíssimes. És molt tòpic però no per tòpic deixa de ser cert: aquest és un llibre esplèndid per tenir a la tauleta de nit.
Ànima. Wajdi Mouawad. Edicions del Periscopi (traducció d’Anna Casassas)
A Edicions del Periscopi sembla que tenen bon criteri per la tria d’obres èpiques. En aquest cas han decidit publicar Ànima, la novel·la del ja famosíssim Mouawad, l’autor de l’obra de teatre “Incendis” i un dels escriptors francesos més celebrats avui en dia. Aquesta és la història del viatge d’un home després de descobrir l’assassinat de la seva dona. Aquest viatge és en aparença a la recerca de venjança però aquesta venjança és tan sols l’excusa per trobar-se a ell mateix en un recorregut tràgic entre la frontera d’Estats Units i Canadà. Ànima és una combinació fosca i tenebrosa d’estils, una peça importantíssima dins de l’univers que Mouawad ha creat amb la seva obra.
