Despullat,sense fulles,amb només la branca
l’arbre es sentia mort, sol, desprotegit
l’hivern l’havia cobert d’una boira blanca
i sentia que el tronc plorava afligit.
Enyorava la dolça primavera,
quan les formigues li corrien amunt i avall
i els ocells picotejaven la seva cirera
dolça, vermella com copiada d’un vitrall.
El seu cos era engalanat i sentia la follia
de la fruita que madurava carmesí,
sentia la vida amb la saba que corria
en el tronc que no buscava cap destí.
El sol ardent de l’estiu no l’espantava,
mirava agraït el cel que li donava abundor
i el vent reia feliç mentre jugava
amb les branques que li omplien de dolçor.
Més el dia ja era curt, tot hivernava
i el fruit quedava lluny, tot era trist,
sentia que la fulla se li assecava
i enyorava aquell perdut paradís.
Els insectes amagats no el visitaven,
estava sol dins d’un paratge misteriós,
enyorava els ocells que li cantaven
i es sentia un rei gran i orgullós.
Un lleuger pes jugava amb una branca,
era un pardal que buscava on descansar
i acaronava l’arbre nu com qui li manca
companyia, a l’hivern que no sabia com cantar.
L’arbre va sentir tanta alegria
al sentir l’ocell al seu damunt
li marxava poc a poc la melangia
i pensava que tornava el mes de juny.
Ja no era l’arbre trist i solitari,
un pardal l’acompanyava en la soledat
i sentia que les penes tristes del rosari
s’allunyaven perquè es trobava acompanyat.
