És possible desenvolupar un moviment artístic quan les possibilitats tecnològiques són limitades? Hi ha la concepció de que qui fa evolucionar l’art són els i les artistes. I aquest fet és una veritat. Però el que sovint no tenim tant present és que la tecnologia és igual o més important perquè els propis autors facin realitat les seves obres.
Si fem una radiografia ràpida de la història de qualsevol disciplina artística, pintura, música, escultura, ens n’adorarem que el que de veritat ha fet possible que qualsevol corrent artístic floreixi ha sigut gràcies a una millora tecnològica: el impressionisme sorgeix degut a la facilitat que suposa la producció i comercialització dels pigments, fet que comporta que els pintors puguin pintar paisatges a l’aire lliure i innovar amb la llum. Els Beatles i la música pop actual és com és gràcies a la possibilitat de gravar infinites tracks per separat, cimentant així el naixement de l’electrònica, el sampleig, el hip hop, etc.
Llavors, què és més rellevant, l’autor o la tecnologia? La veritat és que els dos conceptes van agafats de la mà. Un no pot existir sense l’altre. A l’any 1200 d.c no existien els remix, al igual que actualment no existeix un moviment artístic que dintre de cinquanta o cent anys estarà molt present. Per tant, per entendre bé un corrent artístic és vital comprendre la realitat tecnològica d’aquell context històric, i la majoria de vegades no succeeix així. El mateix sistema educatiu ens bombardeja amb noms i terminologies pretenent una memorització forçada, i poques vegades entenem el perquè aquella obra ha pogut sortir a la llum.
La tecnologia fa que els artistes canviïn. Un exemple ben present és el cas de les cançons a TikTok. Estem observant que s’està posant molt de moda les speed up versions de cançons ja existents, que simplement consisteix en augmentar els bpm’s i el pitch perquè aquestes sonin més ràpides. Això neix degut a la intenció d’evitar que eliminin el contingut per una reclamació de drets d’autor. El que començà com un petit truc per guanyar al sistema ha esdevingut una tendència forçada per la tecnologia. I el mateix ha succeït amb l’autotune. Una eina tecnològica nascuda per afinar la veu s’ha convertit en una pràctica recorrent en la producció musical. També tenim l’exemple de la impressió 3D: actualment es poden fer obres molt complexes sense la necessitat d’haver d’anar a una escola d’escultura i practicar durant molts anys el tall d’un marbre. O el cas de la realitat virtual, que permet crear obres pictòriques les quals et pots endinsar i viure-les des de dins.
La manera de consumir l’art sempre està en constant evolució. Els artistes, per conseqüent, també. Canvia la forma, els temps d’exposició, la crítica, els gustos, etc. Així doncs, si ens hem de quedar amb dos conceptes són els següents: el primer és que per entendre una obra artística i l’autor hem d’entendre el context tecnològic en el qual s’ha creat. Podem fer l’exercici de preguntar-nos perquè un edifici és com és, o què és el que fa possible que una obra contigui el color vantablack, per exemple. I el segon concepte és que per entendre i avançar-nos a les tendències actuals i les futures hem de prestar atenció a la tecnologia.
