Pel·lícula de 1983 basada en un llibre de Fernando Vizcaino Casas i dirigida per Rafael Gil, un nom estel·lar de la cinematografia del franquisme, que explica l’apassionant història d’un poble, Rebollar de la Mata, on es decideix l’Ens Autonòmic Serrà, aprofitant la creació de les comunitats autonòmiques. Gràcies a això, diversos pobles de la serra de Madrid poden disposar de Parlament, Govern i totes les sinecures que es poden imaginar… de cotxe oficial a secretària en edat de merèixer. I per arrodonir, un idioma propi, el “farfullo”, que és com l’espanyol però posant la “f” en lloc de la “p”!
Hi han pel·lícules que mereixen una crítica i altres que mereixen una condemna, en aquest cas per atemptat contra el bon gust i la intel·ligència. “Las autonosuyas” són una pel·lícula terrible, malgrat els actors, el director i, perdoneu, l’autor de la obra en la que es basa: Vizcaino Casas era un franquista convençut i orgullós, però algunes de llurs obres recullen l’ofici d’algú que fou un escriptor digne i un brillant advocat laboralista.
Fa pocs dies vaig tornar a veure aquesta pel·lícula. No recordo ni el canal ni el dia, només recordo que era una nit insomne d’estiu, i em vaig enganxar al relat, incapaç de dormir i d’allunyar la meva vista d’aquesta aberració fílmica… Un film dolent? I tant, però el pitjor és que és, quasi trenta anys desprès, una brillant descripció del que són les comunitats gastronòmiques (perdó, autonòmiques) per l’espanyol tipus: en el pitjor dels casos una nosa que trenca Espanya, en el millor una creació ridícula que només serveix que per enriquir una casta de polítics corruptes. Una visió lamentable.
L’estat de les autonomies com el coneixem ara és el resultat d’un seguit de renuncies i algunes victòries. Les renúncies de Catalunya, el País Basc (i Galícia?) a aconseguir un reconeixement a llur especificitat i singularitat, però també la renuncia d’una Espanya amb voluntat centralitzadora a portar fins el final el seu objectiu: la mala consciència i, sobre tot, la seva posició de feblesa en aquell moment, els van obligar a donar-nos aquesta treva. Fins i tot un franquista convençut i declarat, com era el Sr. Vizcaino Casas, afirmava al pròleg de la segona edició de la novel·la en la que es basa la pel·lícula esmentada:
“Debo aclarar que las autonomías serias me merecen un absoluto respeto. Creo, naturalmente, que unas pocas regiones españolas ostentan tradiciones y derechos autonómicos indiscutibles, que avalan y justifican sus muy lógicas reivindicaciones en esta materia y su legal reconocimiento. Ni que decir tiene que las ironías y los sarcasmos de esta novela de historia-ficción no pretenden herir, en absoluto, a tales regiones. Ni muchísimo menos están inspiradas en ellas.”
I aquest és el problema: entre les nostres renuncies i les d’aquells que representaven l’Espanya eterna, es va alçar una legió de triomfadors, la dels polítics locals, descendents del sistema caciquista, que no van veure en l’estat autonòmic res més que una oportunitat de saquejar amb estil, d’afirmar llur poder a través de nous mecanismes.
Durant trenta anys els únics defensor veritables d’aquest deliri conegut com a estat de les autonomies hem estat els catalans. Uns somiaven amb fer marxa enredera, altres pensaven com aprofitar-se’n sense límits… i els bascos a la seva, gràcies.
Estàvem sols ens aquesta defensa, enlluernats amb amics que no teníem i somnis de regenerar una Espanya que no aspira a ser regenerada sinó obeïda. Ningú ens va enganyar, nosaltres solets vàrem confondre desitjos i realitat, com ens va demostrar l’operació reformista… “Hay otra forma de hacer España” deia el seu lema, però ni en aquella ni en cap hi havia lloc per a nosaltres, com ens van recordar els zero diputats que va treure aquella aposta pel diàleg i la pluralitat nacional. Café per a tots si, però amb sucre només per alguns…
I ara una crisi com no hem conegut abans ens posa davant de la crua realitat: sense capacitat financera per defensar el que tenim, sense poder polític per aconseguir el que necessitem, una nova onada recentralitzadora s’alça emparada en la necessitat de reorganitzar un estat ineficaç i ineficient, que ha fet de la despesa incontrolada una característica essencial.
Curiosament aquesta onada de raó i seny a la despesa només té un sentit: les autonomies, font de tot mal. Ningú es qüestiona, realment vull dir, que fer amb les diputacions provincials (“Ara que hi manem no serem tan rucs de tocar-les, oi?”), o amb ministeris redundants com cultura o educació. Sembla que tot el mal ve de les autonomies (i dels ajuntaments, però aquests són assumibles), sense que s’admeti qüestionar l’estat central.
Amb l’excusa de servir la raó i lluitar contra la crisi PP i PSOE, el PPSOE, el partit espanyol institucional, sabrà posar-se d’acord en construir un nou futur, el seu nou futur. Queda a les nostres mans respondre el que puguem i vulguem: construir un país o gestionar una comunitat. Si aspirem al primer ens cal unitat en allò que és essencial, claredat en els objectius i determinació en els mitjans, si ens conformem amb el segon tot serà més fàcil i planer, tot fins arribar a la nostra fi.
