Quan tenia els fills petits passàvem uns dies de vacances a la platja i la resta d’estiu a la muntanya. Per tradició o per costum he seguit per inèrcia la mateixa rutina i desprès d’agafar un equipatge lleuger, sense oblidar el banyador i les tovalloles, m’he aposentat prop de la mar.
No sé si és perquè estic acostumada a la tranquil·litat de terra endins, em molesten tantes aglomeracions de persones a la sorra, tantes tovalloles multicolors, nens que juguen a pilota o s’entretenen construint castells d’arena que una onada s’emportarà, radiocassets que es barregen els uns amb els altres i sento un moment de nostàlgia del poble tranquil que he deixat per uns dies.
Uns amics em conviden a la seva barca a donar un tomb mar endins. Accepto encantada d’abandonar la platja atapeïda de gent que cada vegada queda més apartada. Ara és ja un puntet llunyà on tot és uniforme, sense color i no s’hi veu vida.
Trobem una petita cala amb arbres, amb ocells i vegetació. El mar i el cel ens acompanyen i ens sentim feliços i relaxats lluny de la civilització.
Les onades de la mar que xoquen contra les roques. És l’únic que trenca el silenci que impressiona. Ningú de nosaltres ens atrevim a parlar per por de trencar tanta harmonia. Uns es queden vora de la mar. Jo m’endinso una mica terra endins i em trobo feliç en la soledat d’un paisatge desconegut però entranyable. Lluny diviso un vaixell que no sé d’on bé ni on va, però me l’imagino ple de turistes que van en busca de ciutats desconegudes, platges paradisíaques, monuments per recordar.
Obro el llibre que previsora m’he emportat per encetar una lectura i no puc llegir. Els ulls no poden concentrar-se en les lletres sinó que necessiten omplir-se de tan silenci, de tanta bellesa , de tanta soledat.
Miro el cel puríssim en el que destaca l’estela d’un avió i un núvol petit, llunyà que sembla de cotó fluix. De sobte arriba una barca amb dos pescadors. Són gent amb la pell endurida pel sol i pel mar. Han pescat uns rogers, uns calamars i altres espècies marines. Pensen fer una graellada a la cala. Generosos ens conviden a un dinar digne d’un restaurant de cinc estrelles. M’encanta escoltar-los. Són gent de la terra que coneixen tots els vents, que gaudeixen de la calma d’un dia d’estiu però coneixen també les tempestes d’una mar embravida, l’angoixa de les onades que fa trontollar l’embarcació, que saben del terror d’un mar infernal, però l’estimen i troben que la seva vida és aquí i, encara que saben del perill al que estan exposats, mai l’abandonarien. Asseguts fent una rotllana mengem i bevem i per acabar-ho d’arrodonir ens canten unes havaneres.
No sabem com pagar-els-hi tanta generositat. No volen diners, no volen res, en tenen prou amb la nostra gratitud i companyia; com a nosaltres ens ha fet feliç la seva. Marxen, s’acomiaden i nosaltres ens diem que és hora de tornar a la civilització. Ens apropem a la platja d´on ha desaparegut la gent, les tovalloles, els radiocassets, les pilotes, els nens fent castells d’arena i queden només les onades que besen tranquil·les la sorra. En el cel s’hi dibuixa la lluna i els puntets petits d’unes estrelles en la jornada feliç que he passat i que no oblidaré.
