8 preciosos golets, 8. Perdonin si faig tard, però és que els estava paint i, deu ser l’edat, deu ser la mala bava, i aquests temps i aquests costums d’aquest país, que ens tenen més acostumats a l’estirabot del que convindria, però m’ha passat que he hagut d’escriure fins a tres vegades la crònica del Barça-Osasuna del 17 de setembre de 2011 (apuntin la data, que en parlarem cops), fins a tres vegades, perquè sense voler acabava insultant massa: als del rumrum, als porucs, als nostres enzes de plantilla; a aquesta premsa tan i tan provinciana; al Mou i els del Madrid; a la COPE i els seus suburbis que encara els faran bons; als pericos! fixin-se que pobres no hi tenen res a veure… i no és l’hora. Avui és un dia per a celebrar, i revisar resums del partit. I pitet. Alegria, que és festa major. Al meu barri, i arreu que hi hagi cors que bateguin veient futbol ben fet. Traca i mocador, i alegria, que és el que més ens convenia venint d’aquests dos empats tontorrons, festa a major honor i glòria del 3-4-3, amb elegància, amb la gosadia que s’empara en saber-se amarat d’ortodòxia, com un exèrcit en ordre de batalla tancant cap possibilitat d’accions perilloses del contrari, generant molta acció, penetrant amb una missió al cap, i amb dues meravelles d’armes letals, Cesc i Messi, que cada dia es compenetren més bé, i que aviat si no ja, retroalimentant-se de geni, jugaran de memòria. Visca, i no em planyin el rival, que ja ho va dir el míster a la sala de premsa: la millor manera de respectar el contrari és prendre’t seriosament la teva feia. Guardiola Dixit.
