Els pactes suposadament post-electorals que PP i PSE van signar per fer Patxi López Lehendakari, han reobert el debat, ben conegut a casa nostra, sobre la legitimitat d’aquestes pràctiques, d’altra banda perfectament legals. Que legalitat i legitimitat no són conceptes sinònims i que aquesta és una qüestió que no podem passar per alt ens ho demostren les legislacions dels governs autoritaris. Però el que aquests mateixos governs ens demostren és que les distincions que hi poguem buscar en un sistema democràtic acostumen a ser molt més subtils del que sovint voldriem. En casos com els pactes de govern a Euskadi o a Catalunya, és de justícia no fer passar per il·legitimitats públiques les nostres decepcions privades perquè aquí és precisament la llei el que és legítim i legitimat.
Aquesta constatació no pretén, de cap manera, servir de coartada a la cínica indiferència. Només es pretén deixar clar que si les lleis i les accions polítiques que aquestes possibiliten són criticables no és per la seva manca de legitimitat sinó perquè la legitimitat no ens sembla encara suficient. Tenim bones raons per criticar aquests pactes suposadament post-electorals, fins i tot quan em sembla covard afirmar que representen un engany als electors. Les bones raons que tenim per criticar aquests pactes, raons que com a tals transcendeixen l’ortodoxia partidista, ens porten necessariament a una crítica a l’esbiaix electoral. Perquè creient escollir President, i creient-ho no per enze sinó perquè és així com es promocionen els caps de llista, el que realment s’escull és la composició del Parlament que decidirà, ell sí, qui serà el President del futur govern. I si d’això es tracta, si del que es tracta en una democràcia parlamentària és d’escollir parlamentaris, aleshores els parlamentaris haurien de ser efectivament elegibles. Si no es tracta d’això, i del que (aquí) es tracta és d’escollir el Cap del Govern, aleshores el cap del govern hauria de ser elegible. El que no cap democràcia es pot permetre és la inevitable sensació d’estafa que sent l’elector fidel quan veu que en realitat no pot elegir el que se li deia i pretenia.
