Hi va haver un temps al País Valencià -perdó, a la Comunitat- del Partit Popular en el qual les flors renaixien cada dia, fins i tot en els més gèlids de l’hivern, i les violes feien sonar harmònicament les seues cordes amb marxes triomfants i ofrenes eternes d’una riquesa exuberant per a glòria d’Espanya i de la colla d’il·luminats que regien el país. Eren els temps del bronzejat Eduardo Zaplana -que després de l’inefable espectacle d’imputats actual se’ns revela definitivament com el més llest de la classe- i bona part dels temps del no menys bronzejat Francisco Camps -qui sap si acabarà com el més ximplet de la classe. Amb una freqüència tan calculada com inusual feien públiques unes enquestes que, a cada lliurament, engreixaven una mica mes el sarró de vots dels populars. Fins que rebente!, semblaven etzibar-nos amb una insolència impúdica al sector de ciutadans que observàvem perplexos i una mica impotents la falla -en tots els sentits del mot- que estaven fent del nostre país.
Aquelles enquestes eren pagades religiosament per la Generalitat per ús exclusiu del partit que en regentava el Consell, i mai no foren lliurades a l’oposició, malgrat les nombrosíssimes peticions al respecte. El cuiner de la cosa era habitualment Rafael Blasco, el conseller perpetu del PSPV i del PP, abans del FRAP i ara imputat per un presumpte desviament de diners destinats a ONGs. De la biografia controvertida i envitricollada d’aquest personatge se’n podria fer fins i tot una pel·lícula. Però allò que no se li podrà discutir mai és l’efectivitat que durant anys va mostrar com a mag de les enquestes i les dades, com a difusor de la bona nova pepera. Tan rebé ho va fer, que fins i tot alguns del més pusil·lànimes opositors al règim -ja en parlarem, del règim del PPCV al País Valencià- van creure que arribaria el dia, no gaire llunyà, que els populars assolirien el 102 o el 103% dels vots. Aquesta sensació ambiental ha surat pel sud de la Sènia, de debò. Poca broma, doncs.
El dia que va arribar, però, fou el de la crisi brutal -esquinçant definitivament totes les costures-, el dels vestits, el del grup anomenat dels imputats a les Corts, el de l’ofegament econòmic de la Generalitat, el de la pujada del PP al govern de l’Estat i el de l’esclat definitiu del descontentament ciutadà. Aquest dia va deixar en calces el discurs hegemònic i amb pretensions totalitàries que havia obnubilat el país durant dues dècades. I van començar a pul·lular enquestes pels cercles polítics de València que oferien indicis d’una caiguda, primer lleu i després cada vegada més bèstia, del PPCV en intenció de vot. La més fiable i contundent era la predicció que anualment publica el diari El País amb motiu de la celebració del 9 d’Octubre. El diari de Prisa pronosticava fa ara cinc mesos una ensorrada del PPCV de fins a 15 punts, que ni tan sols l’entrada de l’espanyolisme sense escrúpols d’UPyD aconseguia esmorteir. Des d’aleshores, sembla que la tendència ha continuat sense pausa aparent.
Un mes després de l’aparició d’aquella enquesta, el diari Levante-EMV publicava que la Generalitat preveia una despesa de 338.000 euros en estudis d’opinió per als dos propers anys, malgrat que una clàusula dels pressupostos ho vetava explícitament i que les retallades i els impagaments corquen els ciments del govern valencià. Hi ha coses que semblen imprescindibles per al règim. Mentrimentres, el canvi és ja una constant en les converses polítiques valencianes. Les enquestes en donen pistes. Però per damunt de tot ho palesen els estudis que el Consell continua pagant i que fa temps -molt de temps- ja no fa públics, ni a través de Blasco -que està ara per a altres qüestions- ni de cap altre. Són fiables les enquestes? Diria que sobretot ho són les que ens amaguen, ara. Busquem-hi i trobarem el que s’acosta.
