L’exposició de l’any a Londres és sens dubte ‘Leonardo da Vinci: pintor de la cort de Milà” a la National Gallery (des del 9 de novembre fins al 5 de febrer del 2012). La mostra examina la producció pictòrica de l’artista durant els divuit anys que va treballar per a la família Sforza a la cort milanesa.
Arran de la restauració de l’obra “la Verge de les Roques’ (1492-1508) de la col·lecció permanent del museu, es va decidir preparar una exposició per celebrar el retorn del quadre a la sala. El resultat és l’exposició més ambiciosa d’obres de Leonardo amb nou de les disset atribuïdes a ell reunides per a l’ocasió. Un dels punts forts de l’exposició és la presència de l’altra versió de ‘La Verge de les Roques” del Louvre que per primera vegada es pot veure al costat de la versió de la National Gallery.
El problema d’aquesta exposició exquisida és que les entrades de venda anticipada ja estan exhaurides i que per accedir a les visites del mateix dia la gent fa cua des de les sis del matí o paga preus astronòmics de revenda. Així doncs, tota l’anticipació generada pels mitjans de comunicació s’ha quedat en un no res per a la majoria dels pobres mortals que haurem d’esperar una altra ocasió per experimentar la ‘gràcia divina’ que aparentment captura Leonardo en els seus retrats.
Al costat de la National Gallery, a la National Portrait Gallery, es troba una altra mostra potser menys ambiciosa però molt interessant i que també té ‘star quality’ ja que es tracta d’una exposició sobre les primeres actrius angleses. Amb el títol ‘Les primeres actrius: de Nell Gwyn a Sarah Siddons” es pot visitar fins el 8 de gener del 2012.
L’exposició examina la representació pictòrica de les actrius mes conegudes dels escenaris de Londres des de finals del segle XVII fins a finals del segle XVIII. A partir d’aquestes imatges s’analitza el context social de l’època, així com el naixement de la noció de celebritat en relació al món de l’espectacle.
Després de la restauració del rei Carles II d’Anglaterra al 1660 es legalitza la presència de les dones als escenaris que fins llavors havien estat representades per actors disfressats de dones. De la primera fornada d’actrius, veiem en la primera sala de l’exposició els retrats d’Eleanor “Nell” Gwyn (1651-1687) i Mary ‘Moll’ Davies (1648-1687) les dues molt guapes, d’una extracció social molt baixa i amants del rei Carles II. L’associació del món del teatre amb el de les cortesanes i prostitutes, real o no, serà prevalent durant molt de temps i forma part de l’imaginari col·lectiu de l’època. L’únic àmbit social acceptable per a la dona era el domèstic així que les actrius i ballarines ocupaven el mateix espai moral tèrbol que el de les prostitutes.
Al llarg del segle XVIII s’aniran establint els grans teatres oficials (a partir de 1737 es necessita un permís reial per obrir un teatre) en el centre de Londres: Drury Lane Theatre, Covent Garden Theatre i el King’s Theatre a Haymarket. Les estrelles de l’escenari seran actrius com: Kitty Clive (1711-1785), Margaret (Peg) Woffington (1720-1760), Frances “Fanny” Abington (1737-1815), Mary Robinson (1756/8-1800), Dorothy Jordan (1761-1816) Sarah Siddons (1755-1831). El públic coneix els seus noms i a través de la proliferació de llibrets i pamflets es comencen a divulgar les seves imatges i biografies. En els cercles artístics apareix el ‘retrat teatral” o retrat d’actrius en la pell dels seus personatges com la imatge que encapçala l’exposició: el retrat de John Hoppner de “Mary Robinson en el paper de Perdita” (1782). Dins del gènere de retrat teatral també es posen de moda les representacions d’escenes teatrals com per exemple el quadre de James Roberts sobre una escena de la coneguda obra teatral “L’escola d’escàndol” (1777). Aquestes escenes es triaven amb el benentès que el públic era familiar amb els actors i les obres descrites.
En definitiva, les reputacions de les actrius seran el resultat de la combinació de la percepció popular dels personatges que representen a l’escenari i de la informació que la premsa divulgarà sobre les seves vides privades. Es convertiran en les primeres celebritats modernes, objectes tant de crítica com d’adulació popular. Una curiositat de l’exposició és la mostra d’unes rajoles amb imatges d’actrius i dues figures de ceràmica de Staffordshire, una de Sarah Siddons en el paper de Lady Macbeth i l’altra de l’actriu Kitty Clive. Tant les rajoles com les figures són un testimoni potent de la popularitat d’aquestes actrius: la gent les coneixia pel seu nom i també les coneixia pels seus personatges teatrals.
Els grans retrats pictòrics que són els plats forts d’aquesta exposició, els executats pels grans artistes del moment com “Frances Abington en el paper de Thalia” de Joshua Reynolds (1769), “Elizabeth Linley” de Thomas Gainsborough (1785-7) i “Sarah Siddons” de Thomas Lawrence (1804) suggereixen imatges idealitzades que semblen cuidadosament construïdes. Les postures són elegants, el vestuaris ostentosos i els entorns bucòlics. Si tenim en compte que el món teatral tenia connotacions socials negatives aquestes imatges contingudes de bellesa i respectabilitat semblen el vehicle perfecte per redefinir l’estatus social de les grans dames del teatre.
Aquesta exposició, que sembla a primera vista una innocent reunió de retrats d’actrius, en realitat toca temes complexos com la representació de la feminitat , el desenvolupament del teatre anglès ,el rol de la dona dins de la societat del segles XVII I XVIII i l’origen del concepte de celebritat tal i com el coneixem avui. Tots són qüestions que s’esbossen en els textos que acompanyen les obres i malgrat que no s’estudien en profunditat, aporten substància a una mostra que d’altra manera seria només un catàleg de les belleses de l’època.
