A la premsa en alemany, sobre les circumstàncies de la visita llampec del rei espanyol a Barcelona, el passat dia 9.10 ( motivada pel lliurament d’un premi d’economia), en la majoria dels casos només se n’ha informat amb una nota de l’agéncia DPA, molt incompleta. S’hi diu, certament, que no hi va asistir gairebé cap representant de les institucions catalanes, però en resum el lector pot tenir una impressió de normalitat, que seria completament falsa.
Potser no estarà de més recordar, per quin motiu a Catalunya el rei d’Espanya s’enfronta amb tant rebuig. Això s’ho ha buscat ell mateix el 3.10.2017, dos dies després del referéndum a Catalunya en el que la policia espanyola, amb extrema brutalitat, va apallissar pacífics ciutadans (més de mil ferits van haver de ser atesos als hospitals). En el seu discurs d’aquell dia, no va fer la més petita reprensió, sinó que ben al contrari, va lloar les accions de la policia com a adequades, i encara va atiar més l’odi contra els catalans, enlloc d’intentar fer de mediador (com és la seva comesa constitucional), de condemnar els excessos, i de demostrar comprensió pels ciutadans apallissats. Des de llavors, com ha dit algú “cada vegada que Felipe VI vé a Catalunya és un 3 d’octubre…”.
Sinó no hauria estat possible que el dia abans, a 134 localitats catalanes (també a les ciutats més grans de la regió) grups de centenars de ciutadans cremessin fotos del rei davant dels respectius ajuntaments, i que el dia de l’acte, a Barcelona es tirés al foc un retrat gegantí d’ell.
També s’ha informat massa poc (o gens) de què l’ambient entre el rei i el cap de govern espanyol era molt gèlid. Fa poc que el rei ha donat a entendre més d’una vegada, que està més aviat al costat dels que volen escombrar l’actual govern d’esquerres. Però això deixem-ho com a secundari.
Tota la zona al voltant de l’edifici en el que s’havia de celebrar l’acte (una antiga estació a la Ciutat Vella, a prop del port) estava acordonada amplament per forces massives de policia, cosa que no va poder impedir que es formés una cadena humana per on havia de passar el rei, per expressar el seu rebuig amb pancartes i amb xiulades. (per exemple amb una pancarta que deia: “Juan Carlos, primer; Felipe, l’últim”). Sense les limitacions de la pandémia, haurien sigut milers i milers. Però eren prous per demostrar-li que no era benvingut.
El rei va ser portat directament de l’aeroport a l’edifici de l’acte, va fer un discurs sense suc d’uns 20 minuts, i va ser portat altra vegada directament a l’aeroport on va agafar l’avió de seguida, És a dir que va ser mantingut dins d’una bombolla buida, com si estigués en un país enemic. Pot imaginar-se algú que la reina d’Anglaterra o algun altre dels monarques europeus, haguessin viscut una cosa semblant? Naturalment cap d’ells no hauria pensat ni per un moment a aplaudir que s’apallissessin els seus súbdits. Una diferència més entre democràcies de debó i les defectuoses.
Tampoc no ha contribuit a serenar els ànima, que des del referéndum de llavors, la policia hagi seguit operant sense miraments contra la gent que protesta a Catalunya, sovint amb acusacions que no tenen res a veure amb la realitat, Se’n poden llegir uns quants exemples aquí: (segueix l’enllaç a un article de Ralf Streck, en el que descriu els casos de Tamara i Adriá Carrasco, de Jordi Pesarrodona, i del President Torra).
Ès correcte de condemnar els dèficits democràtics d’Hongria, de Polònia o de Turquia. Però no ho és, no medir amb la mateixa mesura aquests perillosos excessos a Espanya.
