Pinzellades que esdevenen eternes en il·luminar imatges que inspiren paraules plenes d’emocions i de records… És la immortalitat de l’art en estat pur. Soc i sento la necessitat d’expressar-me com LES DONES AMB LLUM de la Consol Méndez.
Asseguda al costat de la finestra
t’has preparat per rebre la visita.
El teu millor vestit,
les xinel·les a joc,
la casa preparada.
La serventa t’ha portat una carta.
Deixes el que estàs fent
i àvidament llegeixes el missatge.
El teu rostre tan pàl·lid,
el barret que deixa veure
un front tan ample
i el mirall al darrera,
em porta a recordar altres històries…
La història de la Carmen, que es va fer aquella perruca tan bonica, de cabell natural, ros, amb el pentinat que sempre portava. La va encarregar amb molta previsió de temps per tenir-la abans de començar el tractament que li renovaria les cèl·lules… i no va tenir la oportunitat d’estrenar-la.
L’Esther, que al tercer dia de tractament va fer cridar la perruquera de l’hospital perquè li tallés els cabells i sense mirar-se al mirall li va dir que li afaités el cap.
El seu pare li havia dut mocadors de colors per tapar-se però ella només se’ls posava quan tenia visites, per no provocar-los malestar.
Es va mirar al mirall i es va trobar atractiva encara que també es va comprar una perruca per sortir al carrer.
La Carmen, que no va voler fer un tractament agressiu perquè les seves filles, molt petites, no s’espantessin al veure-la. I va marxar l’endemà de Nadal per no espatllar a la família l’alegria de la festa.
I l’Anna, la Rosa, la Montse, la Eva, la Eli, la Jacquie, la Laura, la Maruja i tantes altres dones que un dia van penjar el mirall darrera de la porta i es van fer fortes per viure cada dia gaudint del moment precís i van lluitar per no perdre la dignitat.
