Fa poques setmanes la darrera enquesta del CEO va fer les delícies dels unionistes. L’opció independentista quedava en minoria i ja van cantar victòria. Espero que després del terrabastall que ha desfermat Artur Mas i de l’aparició de “Junts pel Sí” pel 27S, les noves enquestes s’assemblin a l’anterior com un ou a una castanya. Però ni que les enquestes no fossin sempre discutibles, i fins i tot concedint (que no ho faig) que la que comento correspongués a la realitat, tot i així ens hauria donat una pista útil, crec jo, de per on han d’anar els principals esforços clarificadors fins el 27S.
De la gent que no es va pronunciar per la independència, voler convèncer als que diuen que Catalunya hauria de ser “una regió espanyola”, és perdre el temps. Amb els que volen que segueixi sent una “comunitat autònoma” es pot aconseguir potser alguna cosa si se’ls pot fer reflexionar que això, a part de voler dir que se segueix a Espanya (que deu ser la raó principal de la seva decisió) vol dir també que no sols segueix l’escanyament del nostre país, sinó que ara, com a “revenja per les nostres veleïtats” tot seria encara pitjor.
Al meu parer s’haurien de concentrar els esforços a desmuntar la imatge fantasmagòrica de les il·lusions del 22 % que volen que Catalunya sigui un estat federal dins d’Espanya. Em recorden els viatgers pel desert als que un miratge òptic els hi fa veure un oasi amb palmeres a quatre passes i s’acaben morint de sed perquè, per molt que caminin, el miratge segueix tan lluny com sempre.
En diverses ocasions, també aquí al MD, he parlat de les trampes que es fan amb el concepte del federalisme i que enreden a tanta gent de bona fe, que voldria anar andavant, però que no s’atreveix a fer el pas decisiu per sortir de l’aiguamoll on se’ns enfonsen els peus. Que em perdonin els amics lectors si torno a insistir-hi.
Suposem per un moment /i ja és molt suposar) que a Espanya arribés a haver-hi una constel·lació governamental que pogués reformar la constitució espanyola i la “federalitzés”. Què passaria en realitat? Passaria que les Cortes Españolas cedirien a les actuals comunitats autónomes (altra vegada en un “café para todos”) unes quantes competències més que ara, la majoria de carácter purament simbòlic, i ho vestirien amb la denominació “Estat federal”, quan en realitat només seria un altre grau de descentralització amb etiqueta falsa. Poders cedits des de dalt es poden prendre altra vegada. La Federació russa (una pseudofederació, com Veneçuela o Mèxic) ens ho demostra clarament. Es fa el que vol el Putin de torn, i qui no sirga rep una patada a la popa.
Als que volen un estat federal se’ls ha de fer entrar a la closca què vol dir això que demanen. Un estat federal es forma per la voluntat d’uns estats sobirans (com eren els 13 que van formar els EUA, o els primers cantons suïssos) de cedir una part del seu poder sobirà a un govern conjunt que els enforteixi de cara a la resta del món. Un federalisme autèntic es forma sempre de baix cap a dalt i no al revés. Quan es va fundar la República Federal alemanya, els estats alemanys que la van formar, eren (a part del control aliat, però això és una altra história) en aquell moment estats sobirans que igualment haurien pogut prendre decisions completament diferents.
Aplicant-ho a Catalunya, sense plena sobirania prèvia, de la que després se’n pugui cedir voluntàriament una part, no hi ha federalisme possible. Hi ha només una descentralització “por la gracia del rey”, que avui es dóna amb la mà dreta, i demà es torna a prendre amb l’esquerra. Perquè ja sabem que a Espanya la interpretació de les lleis i dels pactes, pel que fa a la qüestió de les altres nacions de l’estat, és massa sovint arbitrària, I dels tribunals no cal ni que en parlem. I no hi ha perspectives que això pugui canviar en un futur previsible.
En un Estat espanyol pseudofederal, Catalunya estaria igualment en situació de minoria impotent com ho està ara, i seguiríem en la situació eterna de “cornuts i pagar el beure”, i havent de suportar ministres iguals o pitjors que el sr. Wert.
Allò que els partidaris de la solució federal esperen d’ella, només ho tindran amb la independència, que no exclou de cap manera, ans al contrari, un bon veïnatge amb Espanya. Si després (encara que avui es vegi tan il·lusori com innecessari) amb una Espanya renovada pel xoc psíquic s’arribés a una federació o confederació voluntària en la que ningú no ens pogués discutir cap dels nostres drets, seria una altra història, però no la que ara ens interessa.
Com he dit abans, per aquí hauria d’anar la punta de llança dels esforços de convenciment fins el 27S. Ah, i potser s’hauria de dir ben clar que més d’un dels polítics defensors del federalisme més pensen en avantatges personals que no pas en els interessos reals del país.
Cal fer tot el que cadascú pugui per desmuntar aquesta perspectiva fal·laç. És possible arribar a les majories que voldríem, però el peix no és al cove. A les darreres elecions del 2012 és cert que els partits independentistes (comptant-t’hi, però UDC) van aconseguir 74 escons, però (sumant-hi SI) només el 49,7 % dels vots. I aixó amb una participació electoral del 67’76 %. Aquesta vegada hem de comptar amb una participació que pot arribar fins i tot al 80 % perquè els “dependentistes” s’hi abocaran. Això vol dir que no es pot malbaratar ni un sol vot. Com a mínim la suma de les dues llistes independentistes haurien d’arribar al 50,1% dels vots emesos i als 70 escons. I cal no oblidar que els vots dels catalans a l’estranger són insegurs, perquè s’han d’enviar a través dels consolats espanyols, i això obre la porta a irregularitats de tota mena. Què hem de fer, doncs? Dient-ho en castellà:” a Dios rogando y con el mazo dando”. I en català? Anem a totes!
P.D. Donada la actual impossibilitat de fer comentaris directes als articles vull expressar aquí el meu entusiasme i la meva admiració per l’article “He vist” de Gabriel Rufian, del dimarts passat. En Gabriel, a qui no tinc el gust de conèixer, a qui envio, però, una gran abraçada virtual, és a ben segur un dels noms que sonaran fort a Catalunya en els anys vinents. Chapeau, i endavant!
