Amic lector: demano excuses per endavant si en aquest article no hi troba res que no sàpiga de sobres. Però o m’ho trec del pap o rebento. Es tracta d’aquest senyor al que falsament s’anomeaa Molt Honorable President de la Generalitat. El títol que hi encaixa més és la de Molt Histriònic Sr. Director de la sucursal de la Moncloa a la Plaça de Sant Jaume. I el seu partit és el PSC: “Partit Sucursalista Catastròfic”, o vist des de Madrid: “Problema Sin Complicaciones”.
Una de les pel·lícules estel·lars del cinema americà era una protagonitzada pel gran actor James Stewart, que a Espanya portava el títol “De ilusión también se vive”. És una forma de vida que pot ser permesa en gent jove i sense grans problemes, però que cap polític que vulgui ser pres seriosament es pot permetre. La ignorància de la realitat, dir que el negre és blanc, quan tothom amb ulls a la cara veu que és més negre que el sutge, diu molt de la capacitat d’un polític, en aquest cas de la seva capacitat per transformar la nostra centenària institució en una caricatura, en una joguina de cartró que els nens a la Moncloa poden abonyegar i empastifar com els hi passi pels nassos, mentre ell va dient a tothom a la “capital del reino” que a Catalunya ara tot va com una seda. Una mena de “Salvador i el país de les meravelles”, que no arriba ni a la sola de la sabata al cèlebre conte de Lewis Carroll.
Però cal recordar als altres polítics que la gent tenim més memòria de què semblen pensar i que dir tot el que es mereix a aquest personatge de mal teatre, inclou aquells qui van fer possible que ocupés el despatx de Macià i de Pujol, de Companys i de Maragall. Aquesta taca no se la podrà treure ERC tan fàcilment. Donar els vots a canvi de promeses que el que les fa no té autoritat per complir-les encaixa també amb aquell títol “De ilusion también se vive“. Però la realitat porta després una patacada electoral darrera l’altra.
I no s’hi val donar tota la culpa a Marta Rovira. Puc equivocar-me, és clar. Però jo no puc creure que Rovira hagués pres la seva decisió sense el vistiplau d’en Junqueras. I que ara a Madrid Gabriel Rufián no faci res de res per confirmar un canvi fonamental de la política del seu partit, i es permeti tractar de “rates” els que no pensen com ell. Ho trobo altament il·lustratiu.
No, Sr. Illa, encara que se’n digui, vostè no és pas el “salvador de Catalunya” i passarà a la història com una taca negra en la de la Generalitat. De moment potser a Madrid tothom se’n riu de vostè a esquena seva. De Carles Puigdemont no se’n riu ningú. Tota la mala bava que descarreguen contra ell a la “villa y corte“ diu ben clar fins a quin punt segueixen veient-lo com un perill seriós pel règim i la seva sacrosanta “unidad“. I és ell, i no vostè, el que personifica les esperances de la majoria de catalans als que s’impideix de manifestar aquestes esperances a les urnes.
