[Pnin – Vladimir Nabokov – La Magrana. Traducció de Marta Pera]
Hi ha pocs personatges tan eterns com el del professor cultíssim, maniàtic i solter que viu submergit en la seva matèria per aïllar-se de la mesquinesa del món. Timofey Pnin, el que molts consideren l’alter ego de Vladimir Nabokov, encarna a la perfecció aquesta figura. “Pnin” passa per ser la novel·la més autobiogràfica de l’autor rus. De fet, les trajectòries del protagonista de la història i el seu autor són tan calcades com les seves excentricitats.
És fàcil imaginar Nabokov, excèntric i pedant, passejant capficat pels passadissos de la universitat on feia de professor de literatura, queixant-se de la mediocritat dels seus col·legues i de l’estupidesa dels alumnes. Així és com viu el nostre protagonista, Timofey Pnin. El professor és un emigrant rus que ha hagut de fugir dues vegades: de la Rússia comunista i del que ell anomena “la guerra de Hitler”. Troba refugi en la prosperitat d’uns Estats Units que l’acullen amb la barreja d’amabilitat i estranyesa que provoca un rus intel·lectualoide exiliat del vell continent. A la universitat, Pnin fa classes de literatura a mitja dotzena d’alumnes. Són els únics que l’aguanten; ja que, com Nabokov, el professor redacta les seves classes i les llegeix del primer fins l’últim minut sense aixecar els ulls del paper. Ni Pnin ni Nabokov tingueren mai domicili propi, viatgen de casa en casa perquè en el fons sempre es van sentir estrangers. Per més similituds, els dos odien Freud i tot el que la psicoanàlisi representa, la consideren una teoria de tècniques medievals per progres amb massa temps lliure. L’exili, a banda de problemes lingüístics – es fa difícil l’anglès passat per rus -, els castiga amb una mala gestió dels records. Tot i fingir ser feliços a Amèrica, cap dels dos volgueren tornar mai a Rússia, per por de provocar un daltabaix massa gros a la seva ja malmesa memòria. El professor, misantrop però enamorat perdudament de la seva ex-dona, s’esforça amb tots els mecanismes a l’abast per adaptar-se en un món que mai el reconeixerà com un dels seus.
Nabokov no podia estar massa satisfet amb aquest alter ego que l’empetitia, o no volia que els lectors el veiessin tan cruament retratat. Per això, pervers, fa un gir a la novel·la i ens fa dubtar de tot el que hem llegit: la història es torna tan inversemblant que no sabem com s’entrellacen realitat i ficció. Intuïm que la realitat de la història és molt més àmplia del que l’autor explica, i llegim el que ens vol explicar mentre pensem el que ens amaga i no diu. Però per molts artefactes artificiosos que intenti posar com a barrera protectora, “Pnin” és obra d’algú feliç, malgrat tot, en l’acte d’escriure. Feliç de seguir viu. Ho va escriure a les seves memòries: “tot és qüestió d’amor. Com més estimes un record, més fort i estrany es torna”. De la gestió dels records mal païts de Nabokov en neix Timofey Pnin, un home que malgrat el temps, que comença a pesar massa, segueix barallant-se amb la vida per sortir-ne guanyador. D’entre la infinita llista de manies nabokovianes, en destaca l’odi que li atribuïssin influències. Hi ha però, una excepció a la llista negra, un autor que tolerava i admirava: Proust. Sembla, doncs, que no és casualitat que Pnin sigui la història d’un home a la recerca del temps que ja és perdut.
