França ha viscut recentment un d’aquells grans debats nacionals –tant del seu gust- sobre els deures escolars. Afortunadament, no hi ha hagut mimetisme i, tot i algun escadusser intent, el debat no ha arrelat aquí.
L’altre dia, però, arran de la presentació del llibre “Com Ajudar els Fills a Estudiar (i fer els deures del col·le!)”, de Juanjo Fernández, em va arribar una piulada de twitter que sintetitzava perfectament les tesis franceses dels contraris als deures escolars: No creus que els deures són un anacronisme d’una escola transmissiva i acadèmica? A més, genera més desigualtats entre nens.
Ja sé que en 140 caràcters no es pot argumentar gaire, però il·lustra molt bé un discurs conegut. Un discurs que trobo construït sobre dues fal·làcies que poden ser contradictòries entre si i defensades alhora. I que, a més, sempre es presenten sense alternativa real.
Vull centrar-me en la qüestió de la desigualtat
La tesi dels deures escolars com a factor de desigualtat ve a dir que els alumnes de sectors desafavorits, amb menys recursos culturals i econòmics, tenen menys condicions materials i ambientals favorables a l’estudi a casa i en el seu entorn familiar, així com un menor accés a mitjans d’informació i coneixement. Fins aquí, prou d’acord.
Els pares poden ajudar menys els seus fills i filles a causa de dèficits de temps i de cultura. Per tant, proposar deures per fer a casa suposaria afavorir només el progrés d’aquells alumnes de “famílies cultes”. Això potser requereix més discussió.
Vagi per endavant que no deixa de ser un xic contradictori pensar que els deures són un anacronisme que no serveix per a quasi res i, acte seguit, sobredimensionar-los com un factor de desigualtat educativa. Però aparco, com deia, el debat sobre el rol dels deures escolars –o de l’estudi a casa, que em sembla més important- per centrar-me només en les conseqüències sobre l’equitat.
Ajudar a estudiar i fer els deures a casa, especialment com a rol dels pares o familiars més propers, no és donar classes particulars. Per tant, no hi ha un problema de dèficit cultural o acadèmic dels pares que impedeixi aquest suport. Pot haver-hi un problema de temps, de dedicació, de presència a casa o d’implicació i valoració de l’estudi i el treball escolar per part de la família, però el nivell acadèmic dels pares no és cap obstacle per ajudar a estudiar i fer els deures.
L’esmentat llibre de Juanjo Fernández recorre a l’experiència personal de l’autor per explicar com la mare, que havia tingut una escolarització breu, l’ajudava eficaçment. La funció dels pares no és pas fer els deures dels fills, ni explicar-los la lliçó que no han entès (que estiguin atents a classe o que preguntin al professorat). L’ajuda dels pares se centra en un terreny diferent i molt més important: promoure les actituds adients per a l’estudi, fomentar els hàbits necessaris, encoratjar i animar, valorar i generar expectatives positives.
Certament hi ha famílies que, per les seves condicions materials, socials i culturals, poden tenir també dificultats per exercir aquest rol. Ho admeto. El que més m’irrita dels “antideures” és l’alternativa que proposen a aquesta situació. Si hi ha famílies que tenen més dificultats per ajudar el fills, la solució igualitària és… eliminar els deures! Igualar per baix! Tots iguals… ni que sigui a costa de quedar tots ximples!
Afortunadament, hi ha qui treballa en alternatives reals. A aquells que tenen més dèficits, els cal més suport, més ajut, però no pas reduir expectatives ni baixar el nivell, que és la manera de condemnar-los a perpetuar la seva condició de desavantatge. Implicar les famílies, formar-les, oferir espais alternatius de suport a l’estudi (a la mateixa escola fora de l’horari escolar, en esplais diaris o centres oberts)… són les autèntiques alternatives a favor de l’equitat.
