Són les teves mans suaus les que m’acaronen,
i em donen força quan estic cansada
tan fines, tan dolces, en un somni es fonen
belles i perfectes, color de l’albada.
Dits llargs, mà alada com la pianista
que entona música sense l’instrument,
palpo el so delicat, ets la solista
que arriba al fons del meu pensament.
Les he vist collint una rosa amb espines
i la sang brollava roja tenyint la mà,
el palmell es confonia amb la flor, endevines
que els dits tenien ganes de plorar.
Sento a prop el teu dolor i beso la ferida,
em mires agraïda i noto un gran consol,
la dolçor de la teva sang humida
em guareix a mi de tot amarg dol.
Què tindran les teves mans, sempre obertes?
un do espiritual que jo he perdut;
les veig alades, serenes, properes, despertes,
movent-se lliures amb esclat de joventut.
Les teves mans són un preciós tresor,
que s’acosten decidides al meu pit,
brillen i marquen el batec del meu cor
i fan, per un instant, de la vellesa un oblit.
