El Claustre de la Universitat de Barcelona (UB) del 21 de novembre de 2019 va aprovar un comunicat, el mateix que van aprovar altres universitats, contra la sentència del judici del Procés.
Al Claustre hi ha uns quants membres d’ideologia ultraespanyolista, amb una natural desviació contra el que és i representa la nació catalana i un contrastat menyspreu cap a allò que som i sentim. Aquests, van presentar una denúncia i un jutge va condemnar a la UB per haver vulnerat el dret a la llibertat ideològica, d’expressió i d’educació, i per la seva manca de neutralitat.
La UB va recórrer i fa uns mesos el Tribunal Suprem va avalar la nul·litat del comunicat. Segons el Tribunal, el claustre no pot manifestar-se en nom de la universitat sobre qüestions de polítiques i ideològiques, que són pròpies del debat social i polític, alienes a l’objecte i funcions de la universitat i que divideixen la ciutadania.
Creieu que els ultres haurien fet alguna denúncia si el comunicat hagués estat relacionat amb la violència masclista? Sembla que discutir sobre la violència masclista és aliè a les funcions de la universitat i els jutges haurien de sancionar en la mateixa línia. No, només es va actuar així perquè el tema tenia a veure amb l’independentisme.
El claustre d’una universitat té molt poques competències i, és habitual en determinades situacions polítiques, que es facin manifestos de caràcter polític i social. No només hauria de ser comú, sinó sa i necessari en una democràcia, amb uns mitjans de comunicació controlats pels governs.
Haver anul·lat el comunicat no té cap conseqüència pràctica. Només es va anul·lar el de la UB i perquè els universitaris ultres l’havien denunciat.
La decisió del Suprem és d’enorme transcendència, ja que anul·lar un comunicat ve a ser com castigar una cadira de cara a la paret perquè algú ha caigut. Hi ha un abans i un després de tan egrègia decisió.
Aquesta ximpleria judicial em porta a una reflexió. Sembla que els jutges poden actuar de censors anul·lant opinions formulades per òrgans col·legiats. Cal recordar que d’un comunicat no se’n deriva cap acció i no deixa de ser més que una opinió col·lectiva, majoritària. Creia que en una democràcia la llibertat d’opinió existia, però a Espanya no és així perquè encara perviu l’ADN franquista. Tinc la sensació que alguns voldrien l’orwel·lià “Gran germà”
Un cop queda clar, a la vista dels fets, la capacitat de censurar dels jutges sobre els òrgans col·lectius, la pregunta és si poden els jutges anul·lar opinió d’òrgans unipersonals? Si aquest comunicat l’hagués fet el rector, l’haurien anul·lat? Diria que no. Suprimit el Tribunal del Sant Ofici, no conec cap decisió judicial que hagi pretès anul·lar l’opinió d’una persona.
Continuant amb la reflexió, hauria tingut molt més valor mediàtic aquesta mateixa opinió emesa pel rector o rectors de les universitats, individualment i no com a col·lectiu.
Què podien haver fet els universitaris ultres contra un rector? Res més que intentar alguna acció per via acadèmica. Vist que són una minoria, això sí, una minoria que es comporta com una mosca vironera, fracàs absolut.
Qüestiono ara el paper tradicional dels rectors davant de problemes polítics i socials. Ha d’inhibir-se dels problemes que afecten els ciutadans? A mi, per exemple, em va semblar deplorable el paper de la universitat durant els dies previs a l’1 d’octubre de 2017.
Sortosament, aquests darrers anys hem vist al rector de la UB pronunciar-se de forma clara davant de problemes socials i polítics, no només els propis de la universitat. Les declaracions a la premsa o les xarxes socials han estat sempre en la línia de la defensa dels valors democràtics, drets humans i defensa del país.
Una universitat, el seu rector, haurien d’implicar-se sempre, sense por, en els problemes socials. La universitat, quan tria un rector, hauria de tenir present el pes polític i social que vol que tingui la seva universitat.
Aquest és el darrer article que escric en aquest mitjà abans de la meva desvinculació administrativa, que no emocional i vital, de la Universitat de Barcelona. Diu l’administració que l’edat ens fa inútils per a la vida acadèmica. L’he escrit amb la satisfacció de veure com la meva universitat, la primera universitat del país, recupera el prestigi social que no havia d’haver perdut mai.
Espero que continuï defensant els valors ètics i socials amb llibertat. Libertas perfundet omnia luce.
