Aquest havia de ser un article per parlar sobre les xarxes socials, sobre els riscos o avantatges, sobre perill o alegries i sobre l’ús o l’addicció a aquestes.
Però aquests dies, quan el mes d’octubre comença, les xarxes també s’encarreguen de recordar-nos el que va passar fa quatre anys. El dia en què, moltes persones que vivim a Catalunya i volem que el nostre país sigui un país independent, vam votar.
Facebook, avui m’ha tocat la fibra sensible (els de Mark Zuckerberg saben com fer-ho) i m’han enviat una foto de la mare exercint el seu dret a demanar una Catalunya independent en forma de república.
Les xarxes tenen això, que aconsegueixen potenciar-ho tot. De fet no és la tecnologia, la tecnologia només permet fer el mateix d’una manera diferent, però els circuits emocionals de les neurones no canviaran mai. Les xarxes només són una eina que ho potencia tot, també els sentiments i els records.
Som éssers socials i necessitem establir relacions amb altres éssers. Som éssers curiosos; si l’espècie humana no fos curiosa, no hauríem evolucionat de la manera que ho hem fet.
També és cert que els humans tenim necessitat de compartir (és clar que, a les xarxes, tots mostrem el millor de nosaltres) i, a més a més, no ens volem perdre res. Per tant, les xarxes, tenen tot el que s’ha de tenir per a convertir-se en additives, però compartir sentiments no crec que, en aquest cas, sigui cap problema.
Les imatges visuals són molt potents, avui ho he notat. He recordat el primer d’octubre i la meva mare que, tot i que ja li costava caminar, va voler votar.
Facebook no canvia els sentiments ni les opinions, però de vegades ens les posa davant per fer-nos sentir –una mica més fort– el que ja sentíem. Les alegries del passat es converteixen en nostàlgia, igual que els records que ens deixen les persones a les quals hem estimat i ja no hi són.
Durant tot aquest temps en el qual la pandèmia ha deixat a segon pla el desig d’un país lliure, les xarxes també han ajudat a moltes persones a no sentir-se tan soles, però avui, veure la foto de la meva mare votant, m’ha fet sentir un batibull d’emocions.
La primera enyorança, després tristesa, perquè ella mai no ho podrà veure, però també alegria de recordar quan convençuda estava el moment d’introduir la papereta a l’urna.
Sí, els humans, tenim necessitat de compartir el que ens passa i les xarxes ens hi ajuden. Potser, compartir massa pot arribar a ser malaltís, però jo, el dia u d’octubre, vaig compartir la foto de la meva mare (que no tenia ni la més remota idea que eren les xarxes socials!) a l’Instagram.
