Estic feliç. Avui, després de molt de temps agafaré el cotxe i els aniré a buscar a l’aeroport. Fa tant temps que no ens reunim!… Per sort, ara han pogut agafar l’avió.

 

Una poesia de la Maria José Saníger que ens fa pensar en les fronteres que moltes famílies no han pogut creuar.

 L’AVIÓ DE L’ESPERANÇA

 

L’estiu s’ha acabat,

el col·legi ha començat,

per petits i grans.

 

Uns són, mestres,

altres alumnes.

 

Tardor d’espera,

d’enyorança i esperança.

 

Fa dos estius que no ens podem veure

ni retrobar-nos, tots.

 

Enyoro la meva gent

de terres llunyanes.

 

Enyoro les vostres abraçades

i els vostres somriures,

les vostres preguntes…

 

He gaudit durant l’estiu

de petons i abraçades,

de tots els nets

d’aquí,

i també les dels seus pares

però em manquen les d’un fill,

em manquen

les dels xinets,

els de les terres llunyanes.

 

El cor em diu que després

de la foscor de l’hivern,

arribarà una primavera

plena de llum,

amb la llavor

de renaixença

i d’esperança.

 

A l’estiu veurem

volar un avió,

vindrà de terres llunyanes,

carregat de bons presagis:

ja mai més ningú ens prendrà

ni petons ni abraçades!

 

Maria José Saníger