Enmig d’un materialisme galopant, hem vist com entre nosaltres s’ha obert un procés d’obertura occidental cap a les religions orientals a la recerca de quelcom que trobem a faltar i que representa un buit en el camí de la felicitat. Per reflexionar sobre el tema he manllevat de les meves prestatgeries un llibre que durant molts anys ha sigut una font per a encaminar les meves reflexions. Es tracta del Sàdhana o la Via Espiritual de Rabindranath Tagore (Calcuta,1861-1941). M’entretindré una mica en aquest llibre perquè és un dels que tinc com a referent. El meu pare el va anar a comprar amb mi a la antiga i desapareguda Editorial-Llibreria Afrodísio Aguado de Madrid el dia 31 de desembre de 1956. La precisió de la data és deu a que el seu traductor al castellà i curador, Emilio Gascó Contell, el va dedicar al meu pare allí mateix, i aquesta és l’edició que conservo des d’aleshores i de la que en podria extreure desenes, potser centenars, de cites. La traducció al català és meva com en tots els casos d’aquest article.
Tagore escrivia en bengalí i també en anglès. La seva inspiració provenia del moviment Brahma Samaj, doctrina monoteista basada en que hi ha un sol déu, creador del món i que és infinit en energia, saviesa, amor i santedat. A la introducció d’aquest llibre Tagore expressa el desig “que aquests assaigs ajudin el lector occidental a penetrar aquest vell esperit hindú (…) Totes les grans formes d’expressió pròpies de l’home han de jutjar-se, no per la lletra, sinó per l’esperit que roman dret i immutable al llarg de la Història”. Sobre l’individu i l’univers, relació que sempre va preocupar a Tagore: “Realitzar la vasta harmonia entre l’esperit de l’home i l’esperit de l’univers era, a l’Índia antiga, el designi dels savis que vivien als boscos”. “L’home quan veu en tota cosa l’esperit etern, s’allibera i descobreix el significat ple del món en que va néixer. Troba la veritat perfecte i assegura així la seva harmonia amb l’univers”. “L’home preocupat per acumular tresors té l’ego en inflamació constant, i no pot travessar les portes de la comprensió del món espiritual, que és el món de l’harmonia perfecte”.
Sobre la consciència de l’home: “El descobriment d’una veritat és per a l’home un pur gaudi, un alliberament de l’esperit”. “Ens convé saber amb absoluta certesa que, en essència, som esperit”. “La doctrina de l’alliberament predicada per Buda consistia en alliberar-se de l’avidyá (ignorància)”. Els Upanishads (llibres sagrats hinduistes escrits en sànscrit i que daten d’entre 800 a 400 aC), parlen sobre la realització en l’amor: “La bellesa d’un poema està sotmesa a rígides lleis, però el poema les supera. Les lleis són les seves ales; no el sobrecarreguen, sinó que el duen a la llibertat. Si la seva forma està en la llei, el seu esperit assoleix la bellesa”.
El llibre que estic repassant, Sàdhana de Rabindranath Tagore, conté en aquesta edició “Els poemes de Kabir”. El poeta Kabir (Benarès-1440, Maghar-1518), deixeble de l’asceta Ramananda, és una de les figures més interessants del misticisme hindú. Tagore, en col·laboració amb Evelyn Underhill, va escollir presentar la versió anglesa dels cent poemes de Kabir, basant-se en la traducció bengalí que dels primers texts hindis havia compost Kshiti Mohan Sen. Al pròleg dels “Poemes de Kabir”, que sembla atribuït a Tagore, s’hi diu: “Ramananda, havent viscut a l’època en que la poesia lírica i la profunda filosofia dels grans místics perses, com Sadi i Hafiz (segles XIII i XIV, respectivament), exercia una poderosa influència en el pensament religiós de l’Índia, Ramananda va aspirar a conciliar el misticisme de Mahoma amb la teologia tradicional del brahmanisme. De Kabir tan sols citaré dos dels seus poemes. El IV: “No vagis al florit jardí, no hi vagis, oh!, amic!/ En tu està el jardí; i les seves flors./ Inclina’t sobre el lot dels mil pètals i contempla allí la Infinita Bellesa.” El XLIV: “Qui ets? I d’on vens?/ On resideix l’Esperit Suprem i com pot barrejar-se en tots els jocs de la Creació?/ El foc està en la fusta; però, qui el desperta sobtadament?/ La fusta es converteix en cendres; i, on va la força del foc?/ El vertader Mestre ens ensenya que L’Esperit no té límit ni fi.”
Aquí acabo les meves tries sobre l’espiritualitat oriental no sense recordar, potser per deformació professional, que Rabindranath Tagore va tenir un encontre, considerat com un xoc entre ciència i espiritualitat, amb Albert Einstein. Jo no considero tan xocants els pensaments d’Einstein i Tagore. El primer, sempre segons el meu parer, era tan bon filòsof com científic. D’un llibre seu tinc anotada aquesta frase: “Jo sostinc que el sentiment còsmic religiós constitueix la més forta i noble motivació de la investigació científica”.
Des de molt més a prop, entre trec unes paraules del que considero el filòsof més important de la Catalunya actual, Josep Maria Esquirol. Del seu llibre Humà, més humà (Quaderns Crema-2021), quan escriu sobre “Humana dolcesa, inhumana fredor”, diu: “de ben segur que es requereix més força d’esperit per arribar a ser pacífic que per ser dominador”.
