El nostre llenguatge és limitat. Hi ha moltes coses que no podem explicar –ni explicar-nos- perquè els mots que tenim són inadequats o poc precisos. Potser les dones acusen més aquesta limitació del llenguatge perquè, generalment, en matèria de sentiments filen més prim; per això, fa mil·lers i mil·lers d’anys que començaren a desenvolupar unes determinades habilitats, diguem-ne femenines. Hi ha llengües que són més hàbils que la nostra per referir-se a uns determinats aspectes i, en canvi, són més rudimentàries en uns altres, en funció de les èpoques, de les circumstàncies ambientals o dels matisos culturals. És típic posar l’exemple dels esquimals que, segons sembla, tenen més de vint paraules diferents –no pas sinònims- per referir-se al que per a nosaltres és sempre el color blanc, el mateix color blanc amb els adjectius que vulguin posar-li al darrere. Semblantment, la paraula amor aglutina una munió de conceptes que, molt grosso modo, es corresponen amb els ètims eros (libido) fília (amistat) i àgape (caritat), als quals caldria afegir-hi un seguit de conceptes més o menys col·laterals com ara l’amor propi, l’autoestima, l’amor de pàtria i l’amor de Déu. El fet de disposar d’una única paraula, “amor”, per a tot això i molt més, comporta fer passar bou per bèstia grossa i una important ambigüitat, no solament a l’hora de parlar, sinó també i sobretot, a l’hora de concebre el món que ens envolta. Algun dia els semiòlegs explicaran el nostre temps a partir d’aquesta compressió, que es produeix pràcticament en totes les llengües modernes occidentals.
En general, la gent de poble és més sàvia i s’expressa amb molta més concisió que la gent de ciutat perquè, al romandre més a prop de la natura, no està tan corrompuda per un entorn hostil ni per les abstraccions; els seus girs són sempre enriquidors, com sap pla bé mossèn Ballarín. Enmig de tota aquesta tirallonga de bisbes i rucs a alguns de vostès els haurà passat desapercebuda la contribució d’una lectora, l’Imma de Manresa que, amb molta tendresa i més intel·ligència, ens ha regalat un tresor. Accedeixin, si encara no ho haguessin fet, a l’adreça electrònica per ella facilitada i es trobaran amb el discurs de comiat d’un moribund, en Xavier Jounou, alcalde de Solsona, un pagès més savi que tots els catedràtics de Salamanca. Déu el tingui a la glòria. No, no els penso avançar res de res. Deixin aquest article per un moment, que ja els vagarà tornar-hi, altrament no es perdrien gran cosa, i vagin-se’n ací: www.ajsolsona.cat/ca/noticies/detall.aspx?IdNoticia=1521.
Sempre m’ha fet gràcia que en la majoria dels casaments es llegeixi la lectura de la primera carta de Pau als Corintis, capítol 13; ja saben: Si jo parlés el llenguatge dels homes i dels àngels, però no tingués amor… Els contraents pretenen, ben legítimament, esclar, referir-se a l’amor conjugal, quan en realitat sant Pau s’està referint a l’amor cristià, a l’àgape, a la caritat, un concepte que també engloba l’amor conjugal, per bé que va més enllà. Per això la bíblia de Montserrat no parla d’amor sinó de caritat: Si jo parlés les llengües dels homes i dels àngels, però no tingués caritat… Ja ho saben, si s’han de casar i volen llegir aquesta lectura, és preferible que utilitzin una altra versió, com ara la de la fundació bíblica o la interconfessional. No cal dir que la de Montserrat és la més rigorosa: charitatem és el mot que utilitza la Vulgata.
La dona. L’etern femení, diu el cor místic del segon Faust de Goethe en el penúltim vers. L’etern femení repeteix l’eco de l’Amat-Piniella des de Mathausen: la relativa proximitat de les presoneres, les seves mirades que amb penes i treballs podien dibuixar mig somriure dins la tràgica desesperança, li salvaren la vida, li donaren el bleix indispensable per seguir dempeus fins a l’arribada dels aliats. Hom parla d’homes efeminats i, per extensió, de societats decadents i efeminades. Cada dia menys, perquè ara s’ha de combatre l’imaginari heterosexual que ho impregna tot com una pestilència, segons es queixen repetidament els de l’associació de gais, lesbianes, bisexuals i transexuals. Ja m’explicaran com es combat l’imaginari heterosexual (ells en diuen homofòbic). Veuen el que els deia de les abstraccions de l’asfalt? Suposo que els membres d’aqueixa associació s’escandalitzarien més que les monges ursulines de Loudun, al XVII, si algun dia anessin a pagès i veiessin els animals, els molt bèsties!, aparellant-se. Em sembla que l’única república de la terra en la que s’ha fet possible el somni d’aquesta associació és Athos, i encara en règim de celibat. Ep! que cadascú té el nas –i les dents- que Déu li ha dat. Aquí no es valoren inclinacions personals sinó dinàmiques socials de determinats grups de pressió. El revers dels efeminats són les dones homenenques: altes, corpulentes i lletges, segons Rubió i Lluch, a diferència de les homenívoles, que són belles amazones.
Però l’etern femení no té res a veure amb la bellesa física sinó amb una altra cosa molt més difícil d’explicar -perquè en el nostre llenguatge les paraules ens són insuficients- que està relacionada amb l’atracció. Em refereixo a la bellesa de l’Imma de Manresa recomanant-nos l’accès a la pàgina web. Em refereixo a la bellesa de Maria a les bodes de Canà, en aquesta excel·lent interpretació que en fa mossèn Quim Vidal en el seu sermó. Quantes vegades no hem sentit, en aquest evangeli, que allí hi passava quelcom molt atractiu. Una cosa extraordinàriament bella que no sabíem explicar, fins que un capellà, que a més de capellà és pare i avi, ens ho ha sabut dir. L’etern femení deu venir del claustre matern i dels primers anys de vida: tots som fills d’una mare. Per ara.
La igualtat de gènere, quan s’extravia, es gira en contra de la dona, puix que tendeix a equiparar-la a l’home. La vulgaritat redueix la igualtat a la uniformitat, l’amor a l’ètim eros, exclusivament. L’home i la dona són iguals davant la llei, només faltaria que no fos així, però no ho són pas davant del mirall; almenys a mi no m’ho sembla; algunes diferències hi trobo, vaja, i no solament físiques. Aquesta reacció de Maria, tan femenina, xiuxiuejant al seu Fill no tenen vi. El Fill s’esbrava, com hem fet tots amb les nostres mares i Ella, que el coneix com la Mare que el va parir, el deixa esbravar i no li cal dir res més que: feu tot el que us digui. Aquest domini, en el sentit més net del terme, de la dona sobre l’home, de la mare sobre el fill, de la filla sobre el pare, impedeix la uniformitat pretesa per la senyora Aído i totes les ruques. Ep! que sense ruques no hi podrien haver rucs.
S’ha insistit que les dones i els homes som iguals; que les diferències són educatives i culturals únicament. Que les dones poden jugar a futbol o a la boxa tan bé com els homes, que condueixen millor perquè no tenen tants sinistres, i què sé jo. Com vostès saben, tot això és una bestiesa. Les dones són superiors als homes en moltes coses, com ara tocant el piano, com sabem des de Clara Haskil. També són superiors a nosaltres en la versatilitat: saben fer més d’una cosa a la vegada. I, matricialment, estan més lligades a la terra; per això són més intuïtives i atentes. De qui sinó de les mares hereten els fills la intuïció? La llista no acabaria mai. La relació amb la mare és la mare de totes les relacions, diu un prestigiós psicoanalista. Ara bé, això del futbol, la força bruta, l’orientació i tot el que estigui relacionat amb l’espai en moviment no n’és gaire de femení. Els homes i les dones ens complementem precisament perquè no som iguals. Sense arribar als extrems de Racionero, que sosté que entre l’home i la dona no hi ha una diferència de gènere sinó d’espècie, la ciència ja ha demostrat que no som iguals. Quan el Ministerio confon la igualtat davant la llei amb tota la resta, està uniformant les diferències en detriment de la dona, puix que la igualtat es predica respecte d’un patró masculí, que és el punt de referència de l’equiparació. No sé si m’explico. Que la dona ha estat històricament discriminada respecte de l’home i encara ho està? ben cert. Ara bé, això no justifica que la discriminació positiva es pugui fer de qualsevol manera, i encara menys partint de la base que el perfil masculí és l’objectiu a assolir. Per aquesta via hi acabarà perdent la dona. I els qui pretenen transformar l’imaginari tampoc no li fan cap bé. Quines pretensions, valga’m Déu! Ni Michael Foucault aspirava a tant quan, en una entrevista que li feren el 84, a la pregunta explícita contestà literalment: no estic del tot segur que la millor forma de creació literària que càpiga esperar dels homosexuals siguin les novel·les homosexuals. És sobrer dir que La mort a Venècia no té res a veure amb el que estem parlant.
