A Catalunya, des de la restauració de l’autonomia, hi ha hagut diversos moviments que s’han presentat com a defensors del liberalisme lingüístic. Si assenyalo aquest punt de partida no és pas en va, sinó que és per posar de manifest que hi ha alguna cosa que grinyola: el liberalisme lingüístic apareix just en el moment en què Catalunya es dota de mecanismes d’autodefensa lingüística. Fixem-nos que el primer manifest notori encaminat cap aquí va ser el “Manifiesto de los 2.300″, aparegut el 25 de gener de 1981, pocs mesos després de la constitució del primer Parlament de Catalunya posterior a la dictadura franquista.
Ara bé, què és el liberalisme lingüístic? És el tractament de la llengua com una qüestió estrictament individual, desvinculant-la de la comunitat i del territori. Fixem-nos en el manifest que ja hem anomenat. Diu així, un dels seus fragments: “No nace nuestra preocupación de posiciones o prejuicios anticatalanes, sino del profundo conocimiento de hechos que vienen sucediéndose desde hace unos años, en que derechos tales como los referentes al uso público y oficial del castellano, a recibir la enseñanza en la lengua materna o a no ser discriminado por razones de lengua”.
Aquí hi apareixen alguns conceptes clau del que serà aquest punt de partida ideològic. En primer lloc, la qüestió de l’ensenyament “en llengua materna”. El manifest s’hi recrea més endavant considerant-ho la idea de fer l’ensenyament exclusivament en català als fills de la immigració castellanoparlant “de claras connotaciones racistas”, i fa aquest plany caritatiu: “que una desgraciada situación económica y social obligue a ciento de miles de familias a dejar su tierra, es ya lo bastante grave como para que, además, quiera acentuarse su despojo con la pérdida de su identidad cultural”. Finalment, rematen l’assumpte de l’ensenyament afirmant que “los hijos de los emigrantes se verán gravemente discriminados y en desigualdad de oportunidades con relación a los catalanoparlantes”.
Entremig han passat moltes coses, però saltem cap el darrer gran manifest en aquesta direcció. Va ser el “Manifiesto por una lengua común“, presentat a l’Ateneu de Madrid el juny del 2008. S’hi considera el castellà com a llengua “oficial y común de todos los ciudadanos españoles”, per tant, el liberalisme va desembocant, paradoxalment, cap a una territorialització de la llengua. El castellà ja no és aquí la llengua d’una sèrie d’individus discriminats lingüísticament, sinó que esdevé la llengua d’un territori vinculat amb un estat. Aquesta llengua, “–el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen. Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático”. Però, en canvi, tot seguit, es permeten fer la següent afirmació: “Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas”, de la qual cosa se’n desprèn que “las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc… en detrimento del castellano”. És a dir, que el castellà és la llengua territorial de l’Estat espanyol, i que la resta de llengües no tenen dret a guanyar-li terreny per cap via, sense més argumentació que aquestes afirmacions rotundes. El que ens ve a expressar, sota una falsa aparença de liberalisme (allò de que els territoris no tenen llengua) és que en un territori hi ha una llengua superior i, tot seguit, un seguit de llengües de gradació inferior.
En el camp de l’ensenyament això es tradueix en que “todos los ciudadanos que lo deseen tienen DERECHO A SER EDUCADOS en lengua castellana, sea cual fuere su lengua materna. Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva. En cualquier caso, siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de la lengua común”. Fixem-nos que s’hi nega la categoria de “llengua vehicular exclusiva” a les llengües que no són la castellana, però no pas a la pròpia llengua castellana. Així, aquest liberalisme lingüístic ha de ser eficaç amb la idiosincràsia dels castellanoparlants, però en cap cas amb la dels catalanoparlants. Vegem-ho en el cas de l’administració pública: “LA ROTULACION DE LOS EDIFICIOS OFICIALES Y DE LAS VIAS PUBLICAS, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc… en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica”. Si ens fixem bé en la redacció d’aquest punt hi trobarem el bilingüisme com a només “recomanable” però queda totalment rebutjada l’expressió única en llengua “autonòmica”.
Com hem vist, progressivament s’ha anat adoptant elements de territorialitat o bé de sobirania política sobre la qüestió lingüística. Al meu entendre, la realitat social canviant de Catalunya i també de l’Estat espanyol ha fet que s’hagués d’abandonar el discurs més exclusivament liberal. Si ens fixem en les dades de l’Idescat, la immigració extraestatal a Catalunya va passar d’un 2% (121.361 persones) l’any 1998 a un 15% (1.097. 966 persones) l’any 2008. Aquest flux, amb la consegüent entrada de desenes de llengües diverses, va desemmascarar la finalitat última d’aquesta defensa del liberalisme lingüístic a Catalunya. Si realment l’objectiu d’aquestes iniciatives hagués estat la defensa dels drets lingüístics individuals, aleshores la crida a un ensenyament en llengua materna s’hagués fet per a qualsevol de les persones residents a Catalunya, independentment de si parlaven castellà, àrab o xinès. ¿No seria igualment vàlid per a un immigrant no castellanoparlant l’argument del “Manifiesto de los 2.300″ que deia allò de “que una desgraciada situación económica y social obligue a ciento de miles de familias a dejar su tierra, es ya lo bastante grave como para que, además, quiera acentuarse su despojo con la pérdida de su identidad cultural”? També seria de “claras connotaciones racistas” pretendre ensenyar castellà a un marroquí resident a Sevilla, segons el primer manifest que hem vist, però això encara no ho preveien l’any 81.
El liberalisme lingüístic com a teoria, en cas de ser sincer, té diversos punts febles que el fan impracticable. El primer de tots ells és que la llengua, com a eina comunicativa, mai pot ser un assumpte individual. Com ja s’ha dit diverses vegades, una llengua desapareix quan desapareix el seu penúltim parlant. El darrer ja no tindrà ningú amb qui parlar-la. La llengua és, doncs, un assumpte social, un tema compartit, per la qual cosa és tot allò contrari a un assumpte individual. El segon argument, molt semblant al primer, que podem emprar per refutar el liberalisme lingüístic és que els humans ens organitzem per mitjà d’espais delimitats per sobiranies. Aquestes sobiranies són les que determinen fins on arriba l’ensenyament, l’esfera pública i, en definitiva, el poder d’una determinada administració. La llengua també està lligada a tots aquests assumptes i és per això que, a banda de no ser un assumpte individual, tampoc pot ser un assumpte desterritorialitzat. Finalment, un darrer argument que podem adoptar és justament que la globalització precisament suposa un cop a les tesis que abonen el camp del liberalisme lingüístic. Atès que la mobilitat de persones cada cop és més gran, esdevé impossible fer un tractament personalitzat de la qüestió lingüística per part de les institucions. No pot ser que la ciutadania sigui tractada segons la seva llengua materna a l’escola o bé en qualsevol oficina de l’administració pública perquè implicaria haver de preparar qualsevol ens administratiu (des de l’oficina del SOC a Girona fins a l’Ajuntament d’Espinelves) per atendre en centenars de llengües.
Però més enllà d’això, sabem que la voluntat d’aquests falsos liberals és, simplement, la d’assegurar una posició determinada per al castellà a Catalunya. Un punt de vista que és, com a mínim, igual de polític i nacionalista que el que defensa tot el contrari. Fins i tot, podem entreveure-hi, com hem vist en el cas del “Manifiesto por una lengua común” una concepció que la llengua castellana ha de ser preeminent en territoris on no és llengua pròpia històricament -premissa que el nacionalisme català mai ha defensat per la seva llengua-, la qual cosa indica un cert imperialisme lingüístic que entén que una llengua –la castellana- és superior a la resta dins d’unes fronteres estatals i, per tant, delimitades territorialment.
