Els darrers anys els poders públics s’han vist obligats a sancionar conductes anomenades incíviques, atesa la relaxació de costums, la manca d’educació de determinats col·lectius brètols, o en els casos mes extrems a causa de la negativa a acceptar les regles de conducta social per part de grups que necessiten fer sentir la seva veu provocant, tensant la convivència, ocupant l’espai públic de forma abusiva.
Els comportaments incívics provoquen un incompliment de normes que podríem dir “de baixa intensitat” però “d’alta molèstia”. Per exemple, omplen d’enganxines un edifici públic, fan “grafitis” en qualsevol lloc, pengen cartells a les parets sense cap mirament, ocupen edificis privats ignorant el dret de propietat, etc. Altres vegades es porten a terme conductes primàries com ara escopir a terra, orinar a la via pública, o llençar la brossa fora dels contenidors, tant o més molestes que les anteriors.
Quan parlem de civisme partim de la idea que és possible que les actituds de respecte als altres puguin sorgir de forma espontània, gràcies a l’educació o fins i tot la por al càstig. Però l’incívic no s’adapta als paràmetres anteriors. No és receptiu.
Algunes actituds anomenades incíviques són promogudes per grups “antisistema”. No per tots, només per aquells que confonen ser “antisistema” amb fer el brètol. Aquesta és una confusió de la que alguns desaprensius s’aprofiten, amb la pretensió d’aplicar el criteri de que tot val, sempre que respongui als seus interessos. En altres ocasions, no és la ideologia ni la manipulació les que porten a l’incivisme sinó conseqüències de la situació econòmica, la marginalitat o l’exclusió social, o la dificultat de formar-se com a persones amb un mínim sentit de comunitat.
Malauradament els mateixos poders públics esdevenen incívics, quan no posen papereres o contenidors suficients, ni estableixen controls preventius eficaços de llur gestió. Les bones pràctiques administratives ajuden molt. I també la sensibilitat dels dirigents dels afers col·lectius.
Avui cal defensar les actituds humanes generadores de convivència. Quan aquestes no són producte de la convicció o del respecte, es fa imprescindible la coacció jurídica per tal de defensar els interessos generals, tot aplicant les ordenances municipals de civisme, o en el seu cas la llei corresponent que garanteixi els usos adients de l’espai públic. Es pretén així garantir una cosa tan important com la llibertat, tot aplicant el vell adagi segons el quan la llibertat d’un mateix acaba on comença la llibertat de l’altre.
La reflexió sobre el civisme em permet connectar amb altres petites molèsties de la vida quotidiana que hem de suportar molts de nosaltres: persones pesades que sempre volen estar a la primera fila; polítics que després de saltar-se totes les regles possibles es retiren sense que ningú els hi digui ase ni bestia; personatges que s’apunten amb una fruïció insòlita a la difamació i a les amenaces gratuïtes; gent que es fa la víctima quan realment confon entre amenaça i compliment de la llei, etc.
L’incivisme és sempre un abús: l’excés de soroll que inunda la nostra vida actual, a la ciutat i a la muntanya; l’allau de notícies negatives en els mitjans de comunicació, dins una gran cerimònia de la confusió i de vendre por en aquests temps de crisi; gent que ens vol imposar allò que hem de pensar…
Ens urgeix una concepció plenament democràtica dels espais i usos públics, producte d’un autèntic debat, en la qual de forma madura es puguin aturar excessos i manipulacions sectàries, per tal de defensar allò que -cal que tinguem clar- és un bé comú. Els esdeveniments recets que tots tenim al cap a casa nostra ens han de portar a dir: ja n’hi ha prou.
