Es dóna sovint el fet que moltes persones no se senten responsables -defugen les responsabilitats dels seus actes- perquè no accepten els seus errors, culpes o equivocacions Ho estava pensant quan m’arribà a les mans una novel·la de l’escriptor danès Henrik Stangerup, titulada “L’home que volia ser culpable”. Crec que es un llibre important en aquesta època nostra en què tantes consciències viuen com anestesiades davant la realitat de la culpa, per raó del relativisme i de la incosciència que impera.
La novel·la relata el cas d’un home, un escriptor –Torben– que un dia mata la seva dona –Edith– en una furibund atac d’ira. Davant de l’assassinat perpetrat es detingut per les autoritats, però no va a judici, ni és sentenciat, ni tampoc declarat culpable, sinó que, a partir d’aquell moment les “autoritats” posen en marxa tots els mecanismes ‘possibles’ i els “impossibles” per tal de no declarar-lo “culpable”, ja que, en aquella “nova societat” que han creat, “no hi ha d’haver culpables de cap mena”. Es tracta d’una societat en la qual tot ha de ser felicitat i benestar -intern i extern- des del naixement fins a la sepultura. Les institucions judicials i governatives disposen naturalment de tot un sistema per “ajudar” a que ningú no se senti mai culpable de cap acció moralment detestable. El món ha de ser feliç en totes les circumstàncies. Torben -el protagonista- en canvi se sent veritablement culpable de l’assassinat de l’esposa -“L’home que volia ser culpable”, títol de l’obra – i fa tot el possible per tal que el declarin responsable de la seva mort, i així poder recórrer el camí de la reparació i poder expiar el dany causat. La pressió social que, en canvi, experimenta en contra d’aquest voler “ser culpable”, les forces contràries que el volen “alliberar” del pes de la culpa l’embogeixen fins al paroxisme. Per un costat, els metges, les infermeres, els funcionaris o “ajudants del barri” i del “bloc de vivendes” intenten esborrar-li de la memòria aquell “atac d’ira” que tingué i que el portà a matar l’esposa. Així li volen tranquil·litzar-li la consciencia. Per un l’altre costat ell mateix -recordant la vida feliç que havia viscut, els èxits professionals experimentats durant anys, les vacances i viatges familiars, les ganes de recuperar la tutela sobre els seu fill Jesper -i sentint sovint interiorment la veu de la muller assassinada, com si fos la veu de pròpia consciència- es vol declarar culpable una i mil vegades. No pot fer-ho, ja que ningú el vol escoltar.
Tota l’obra transcorre en un clima entre “orwelià” i “kafkià”. L’autor danès mostra com l’ésser humà despullat de la seva autèntica veritat existencial -lliure i responsable- s’estavella estremit en la frustració més absurda i absoluta. Torben es veu culpable, però no l’hi deixen ser. No troba cap pau amb les explicacions psiquiàtriques, d’uns metges especialitzats en “des-culpabilitzar” l’home, desprogramant integrament el passat; ni tampoc l’ingrés en una clínica psiquiàtrica per fer-li veure que només es tracta d’un “desequilibri fantasiós” o una mena d’error tècnic, el porten a la serenor: li repeteixen que la seva dona caigué i morí del cop en un esglaó de l’escala. Tampoc els exercicis desculpabilitzadors (en uns veritables “tallers de treball de des-culpabilització”); ni l’espoli de records materials a què es veu sotmès, quan uns “ajudants” del barri l’hi sostreuen objectes familiars, no aconsegueixen fer-li oblidar l’assassinat de la muller. Menys encara l’entrevista que li fa un periodista a la Televisió…:res de tot això el “cura” de la seva admesa i volguda responsabilitat moral. I tot el conjunt de la història novel·lada ens fa veure com aquets home s’allunya cada vegada més de si mateix, del seu ésser vertader, de la seva llibertat i de la seva plenitud existencial.
Quan ell es decideix a escriure la pròpia història – la novel·la amb un fons de ficció i realitat- per tal de confessar la culpa que ningú no l’hi vol acceptar, ell, llavors, narra tot el que ha passat, ha viscut i ha patit. Li cal manifestar per escrit la veritat de la culpa delictuosa per tal de poder sentir-se redimit i poder ser perdonat per l’esposa que li xiuxiueja, des del més enllà, a l’oïda: ‘Hem vençut’.
També en l’obra “Crim i Càstig”, la culpa es redimida quan Raskolnikov confessa el crim. Una vegada acceptada per ell i amb la pena de presó a Sibèria, Dostoievski diu: “Però aquí comença ja una nova història, la història de la renovació lenta d’un home, la història de la seva regeneració progressiva, del seu pas gradual d’un món a un altre, a una realitat fins aleshores completament inconeguda”. Raskolnikov experimentava, a l’inici, només un cert rau-rau de consciència, un “remordiment” que el tenalla, però no un autèntic penediment alliberador. “El ‘remordiment’ -a seques -com deia una escriptora catalana- “és una mossegada a les arestes de l’esperit altament incòmoda”. Podem afirmar que el penediment -i la compunció de cor- és un alliberament que renovella l’home culpable cap a una nova vida. En canvi el simple pes del remordiment pot esdevenir destructor i embogir el culpable.
Continuarà…
