El protagonista de l’obra esmentada, la passada setmana, -en Torben– de l’escriptor danès Stangerup busca, com deia, endebades, el reconeixement de la culpabilitat. Ningú no l’hi concedeix. Quan, avui dia, tants i tants propugnen una noció més o menys falsa de culpa, com si només fos un error tècnic o un mer efecte de l’atzar, una mena de destí incontrolable o la conseqüència d’una conjunció astral, quants n’hi ha -i així ho descriu el novel·lista esmentat- que converteixen la paraula ‘consciència’ en una espècie de “planta aromàtica”. Ens cal reivindicar els conceptes bàsics morals de consciència, culpa, responsabilitat i imputabilitat per tal que tota la societat pugui sobreviure amb més llibertat. A en Torben li diuen tots: “No diguis tonteries, perquè ara això de la culpa ja no existeix…són les circumstàncies les que manen, de les quals tu no n’ets responsable”…”Càstig i culpa són conceptes que ja no fem servir” en una societat desenvolupada i madura. I tot i que l’entrevistador de la Televisió, per un moment, sembla concedir que existeix la ‘consciència’, però. al final, tot es queda en un no-res. L’entrevista fracassa estrepitosament.
En Torben creu fermament que ha comès un delicte, un mal moral -l’assassinat de la dona- i que ha de pagar per la “culpa comesa”; ho percep amb claredat i transparència, se sent culpable de debò. El delicte li ha comportat un fort sentit de culpabilitat, amb tota la seva càrrega psíquica. Descobreix alhora que els tractaments mèdics psiquiàtrics, “aplicats” en aquella “feliç” societat, no són cap panacea ja que no el curen de res. En Torben vol que el tractin com un veritable culpable, però els mateixos metges i les autoritats no l’hi deixen ser, ja que tots han decidit que, en aquella “nova i feliç societat”, qui es declari “culpable” d’un mal moral és un “desequilibrat mental”, un alienat, una “rara avis” de temps pretèrits. En Torben vol ser un ésser lliure i responsable, capaç d’expiar la culpa mitjançant la pena, perquè, en el fons, sap que manifestant la seva vertadera culpabilitat obtindrà el perdó, acompanyat d’una bona salut psicològica gràcies a l’expiació.
Que l’home ‘modern’ ha perdut el sentit de la culpa moral, ho sabem tots; ho comprovem al voltant nostre. L’obra de Stangerup denuncia, doncs, aquesta anestèsia, entorpiment, eclipsi i enfosquiment de la culpa per tal que aquesta no existeixi o bé recaigui en l’anonimat o sobre una humanitat i societat insensible al mal. Per tant, els individus podran ser declarats innocents. Es tracta, una vegada més, d’entrar en un relativisme historicista que afecti tota la comunitat; l’ensenyament de la culpabilitat moral és una malaltia morbosa, de la qual els individus n’han de ser guarits mitjançant l’oblit terapèutic. Amb aquesta nova visió no assegurarem mai un ‘mínim de moralitat’ pel que fa a la vida familiar, social, política i econòmica. I al final tot ens serà “lícit”. Que, més tard, amb el pas dels temps, ningú no es queixi de res.
Un escriptor nostrat apuntava que per aquí van ara els trets en clau política, familiar, social i econòmica: “Si no n’hi haguessin tants, de pocavergonyes, el món aniria millor…És segur, per exemple, que travessaríem la crisi amb més seguretat si el president…no fos un mentider compulsiu, o si l’oposició tingués voluntat de fer-hi alguna cosa més que no sigui llenya electoral…”
En poques paraules: hem d’acceptar i defensar la “pròpia culpabilitat”, com fa el personatge de la novel·la de l’escriptor danès Herik Stangerup.
