Un gandul, un Tagedieb, un “lladre de dies”! Que alemanya que és, aquesta paraula! ¿A qui deuen pertànyer els dies que un mateix s’ha robat? Expressions de Roth, de Joseph Roth (1894-1939), un dels més grans escriptors centreuropeus del XX. Les Ciutats Blanques de Roth. Lió, Vienne, Tournon, Avinyó, Les Baux, Nîmes, Arles, Tarascó, Beaucaire, Marsella. Les blanques ciutats somniades. Sensació de no donar l’abast ara que representa que hi ha més temps que mai. I potser sí que tornem a ser nens quan ja només sabem trobar els somnis de la infantesa. Resulta un poc estrany l’optimisme de Roth en aquest llibre que no supera les 100 pàgines. L’experiència de la Guerra Gran que passà i que li ho canvià tot, com també a Zweig i a tots els altres, hi deixa un petit tiny de malenconia, cert. Però és cert, també, em sembla, que hi ha la visió i la il·lusió potser utòpica en relació al futur d’Europa. Hi ha en aquestes pàgines com una mena de fe i de desig d’una convivència integradora i pacífica entre els pobles, les creences i les persones. És clar que no conegué l’horror posterior, no visqué l’esclat de la barbàrie que començava tot just l’any que ell, sant bevedor impertèrrit, moria en un hospital de pobres al mateix París on passà els seus darrers 6 anys. I ara el que hi ha és el plaer d’aquest llibret immens d’un dels més grans lladres de dies. Sempre pidolant i sempre escrivint. ¿Què escriuria avui, però, si hagués d’escriure sobre aquesta Europa que vivim? Potser tornaria a escriure La Llegenda del sant Bevedor.
