Han robat a casa. Se n’han endut totes les coses de ferro que han trobat.
Sembla que és un botí cobdiciós per als lladres. El paguen a pes i al comptat. Tant me’n portes, tant te’n dus. I en moments d’ escassetat és una temptació el disposar de diner fàcil a la butxaca.
L’ economia xinesa necessita de matèries primeres per a seguir creixent, seguir comprant deute sobirà d’ Espanya, Portugal, Grècia i Irlanda, de difícil si no dubtós cobrament.
La demanda de ferro és tanta que els xinesos estan disposats a pagar més i més cada any que passa. És una carrera a la desesperada pedalant per que no caigui la bicicleta de l’ economia xinesa. Si li sumes la penúria que moltes famílies viuen a l’ Espanya de Zapatero acabes rebent tu, vulguis o no.
És així com hem estat víctimes de tres robatoris en el període d’ un mes i poc. Us estalvio les consideracions sobre la pèrdua econòmica i la d’ intimitat, fins i tot les conseqüències psicològiques per a la família. Tots sabeu a que em refereixo i no és una cosa menor. Pero no és l’ objecte d’ aquest article.
A casa teníem escultures al jardí. Sempre ens ha agradat l’ art i de fa molts anys que destinem una part de l’ economia familiar a anar tenint un petit recull de peces d’ artistes que ens agraden. El dubtós gust dels lladregots va inclinar-los no tant per la vàlua plàstica de les escultures, si no pel fet que son de ferro. Tres tones de ferro que al mercat negre es paguen a 600 euros.
– Deixa-les aquí, i passa per caixa.
Quan vaig posar les cadenes decoratives a l’ entrada de casa, d’ això fa 17 anys, vaig pensar que es quedarien allí un segle. Si més no perquè pesaven 2.000 kg. Em va venir al cap els moments de gran escassetat durant la guerra civil en que per necessitat de la indústria de guerra s’ arrencaven reixes, es fonien tapes de clavegueres i fins campanes per obtenir-ne metall. Clar que jo mateix em vaig treure aquest pensament del cap creient que era un circumstancia excepcional que difícilment es repetiria. Ja no tinc les cadenes.
Avui pel nostre país es passegen lladregots en furgoneta. Versions ambulants del nostrat Perot lo lladre, organitzats en grups que es distribueixen la feina a diari. Ja me’ls imagino prenent un cubata a la terrassa de qualsevol bar, repartint-se les zones a “visitar”. Tres vegades han vingut i s’ han endut tot allò que agradava a la nostre personalitat. Tres escultures, dues cuines econòmiques, uns balancins centenaris, fins una barbacoa que ja li hagués agradat al GeorgiDan.
Els nostres lladres es mouen amb total tranquil·litat pel jardí de casa. Durant una hora fan la feina. Carreguen la furgoneta i marxen. Al cap de pocs minuts tornen per a seguir treballant. Tot plegat, un feix de bitllets a la butxaca que serviran per a seguir prenent birres. Podeu veure’ls a: http://www.lladres.cat/
Deixant la micro per anar a la macro, l’ import obtingut amb el sablaso al xinesos en deute escombraria, serveix per pagar els interessos del mateix deute comprat temps enrera pels mateixos xinesos. És el peix que es mossega la cua. O l’ olla barrejada de l’ economia global que a voltes sembla més una piràmide que no pas una autopista de capital.
Mentrestant a casa nostre si la situació no millora, li dono un any de termini, haurem de cridar el sometent.
Oi que m’ enteneu?.
