La veu de la nostra consciència ens assegura que amb tothom, i especialment amb vosaltres, ens hem comportat amb simplicitat i amb l’honradesa del qui pensa en Déu, i no amb una saviesa de mires humanes” (II Cor. 1). Era Santa Caterina de Siena qui parlava constantment del deure d’entrar cadascun de nosaltres en “la cel·la del coneixement de nosaltres mateixos”. Ho diu al “Diàleg” i ho repeteix al llarg de moltes cartes escrites a molts grans i coneguts personatges de la seva època. S’ha dit que els pastors de ramats – que passen molts dies sols i que es regalen, ells mateixos, tants dies de callar i d’observar la naturalesa com a obra de Déu, més tard quan parlen manifesten un especial “encert i sensatesa”. Tant de bo poguéssim tots entrar en la “cel·la del coneixement de mi mateix” i tinguéssim aquest encert i aquesta sensatesa dels qui callen per un temps, donant voltes a diversos temes o arguments, per tal de parlar com cal. Estic segur que cadascú es veurà traït en alguns moments per la manca de saviesa o visió sobrenatural, quan potser la intenció volia ser recta i clara en l’observació de la quotidianitat dels esdeveniments, de les notícies i dels treballs per créixer en humanitat, justícia, veritat i amor. La consciència ens ho demana. Així podríem repartir més harmonia, més coherència i més fraternitat al nostre voltant. És això el que hem de cercar de tot cor i amb tota l’ànima.
Llegeixo allò que deia el Cardenal Newman, a finals del segle XIX: “La consciència és el primer de tots els vicaris de Crist”. L’expressió és forta i clara. Sempre els moralistes han assegurat que la persona humana, com a conseqüència de la seva dignitat, té el deure de seguir la seva consciència moral recta. L’home de bona voluntat, l’home recte sap que Déu parla clarament per i en la consciència. Tot això comporta “responsabilitat, temor i esperança”…Agustí d’Hipona va escriure: ‘Retorna a la teva consciència, interroga-la… retorneu germans, a l’interior, i en tot el que feu mireu el testimoni de Déu”. La consciència ben formada i plena d’amor ha de servir per harmonitzar la Veritat de Déu amb l’acció quotidiana, i tot amb la conseqüent llibertat i la necessària responsabilitat.
