Les entitats civils capdavanteres han acceptat la proposta del President de formar una llista electoral per la independència. Les negociacions no seran fàcils i hi haurà propostes molt diverses de com s’hauria de composar aquesta llista. Sembla, però, que en aquests moments prospera la idea d’una llista només amb independents i sense cap politic o sense polítics en actiu. Aquí em permeto de fer una proposta que no crec que sigui pitjor que les que pugui fer qualsevol ciutadà d’aquest país.
Per començar: una llista només amb independents sense cap membre dels partits polítics la trobo absurda. Una cosa és que cedeixin la majoria a la societat civil, però la política hi ha de tenir també una presència que deixi clar que no fuig d’estudi ni de la responsabilitat que li pertoca. I crec també que dels polítics que hi entrin tant n’hi ha d’haver d’actius com de no actius. Personalment consideraria una equivocació col·losal que no inclogués tant Artur Mas com Oriol Junqueras, tant David Fernández com Marta Rovira, tant Antoni Castellà com Ernest Maragall, per no fer la llista massa llarga. Es tracta senzillament de visualitzar davant del món tots els partits i grups polítics que hi donen suport. I la millor manera de fer-ho és amb noms a la llista.
Així, doncs, crec que la llista ha d’incloure tres grups:
1)Independents que estiguin disposats a fer-se càrrec de l’escó que hagin guanyat, tenint en compte que serà una feina molt absorbent.
2)Independents, que vulguin donar el seu nom per donar suport a la llista, però que per les raons que siguin (familiars, professionals, salut o edat) no vulguin agafar cap escó.
3) Representants dels partits polítics.
La fita d’aquesta llista seria aconseguir la majoria absoluta al Parlament, o acostar-s’hi molt cas que no tots els independentistes s’hi incorporin. Diguem, doncs, que la llista hauria d’estar en condicions de poder ocupar almenys 70 escons. Partint d’aquestes premises (els tres grups citats, i la xifra desitjable d’escons) la meva proposta seria:
Llocs de llista de l’1 al 20: independents del primer grup. I pels tres primers llocs de la llista, proposaria Carles Viver (pels seus excel·lents coneixements tècnics dels problemes que es presentaran), Carme Forcadell (pel seu enorme prestigi al país), i Eduardo Reyes (la veu de la població de parla castellana que dóna suport al procés).
Llocs de llista del 21 al 42: representanbts dels partits polítics, per ordre alfabètic per no suscitar discusions inútils. La distribució la faria segons la clau següent: CDC,5; ERC 5; i 2 per cada un dels partits o grups següents: CUP, MES, Avancem, Hereus 1931, Procés Constituent i sobiranistes d’ICV. Les xifres per CDC i ERC es justifiquen per la seva importància numèrica i històrica. Si algún dels partits o grups no es volgués incorporar a la llista (p.e. CUP o Procés Constituent) les vacants es cobririen avançant el bloc següent d’independents.
Llocs de llista del 43 al 65: independents del primer grup.
LLocs de llista del 66 al 77: representants dels partits polítics ( 3 per CDC i ERC respectivament, i 1 per cada altre partit o grup). Les vacants serien com abans cobertes per independents.
La resta de llocs de la llista: independents del segon grup. Un exemple d’aquest grup pot ser p.e. en Pep Guardiola.
Amb aquest procediment, si tots els partits i grups citats s’hi incorporessin, 70 escons guanyats al Parlament es composarien de 43 independents i 27 polítics de 8 partits o grups diferents. Si no s’hi ajuntessin ni CUP, ni Procés Constituent, ni ningu d’ICV, hi hauria 48 independents i 22 polítics.
En el cas improbable de no trobar prous independents pel primer grup, caldria llavors ampliar en proporció la quota de polítics a la llista. Però en una societat com la nostra ha de ser possible trobar 50 persones o més, disposades a fer un sacrifici així, que en l’aspecte personal no serà pas petit.
Una variant més senzilla i menys propícia a ferir susceptibilitats exagerades, seria limitar la xifra dels polítics a 2 per partit o grup, situats (com a dalt) per ordre alfabètic a partir del lloc 20 de la llista. Ja sé que parlo d’una llista quan a la pràctica són 4, una per cada actual província, però l’adaptació és cosa secundària. El que compta són les xifres totals.
Una composició així, crec que tindria molts avantatges. Visualitzaria la força motriu de la societat civil en el procés nacional. Recolliria prous polítics amb l’experiència necessària. I de cara a l’estranger, una victória clara de la llista esborraria qualsevol dubte sobre el caràcter plebiscitari del 27S.
No dubto que hi haurà potser millors solucions que la que proposo. O més factibles. En tot cas com més variants hi hagi per triar, més ràpidament es podrà decidir quina és la més adient. I de temps no se’n pot perdre gens ni mica en discusions d’egos ferits o de fòbies personals.
