Tant de bo poguéssim dir que aquesta ha estat una setmana marcada pels premis Nobel, però per desgràcia només han estat un esdeveniment discret dins la desafortunada quotidianitat dels informatius. No citarem els noms dels qui seran guardonats a Estocolm per la Reial Acadèmia Sueca el 10 de desembre, perquè això ja ha estat dit i repetit en tots els mitjans, ni recordarem –perquè això ja ho vam aprendre a l’escola– qui va ser el mecenes que va donar la seua fortuna per tal que es premiessin els individus o organitzacions que fessin contribucions destacades en el camp de les ciències, la literatura i la pau.
Ens permetrem, però, fer un breu anecdotari sobre algunes curiositats d’aquests premis de vegades controvertits: només 54 dones han rebut aquesta distinció des que el 1901 es concedissin per primer cop, la primera de les quals va ser Marie Curie el 1903; el guardonat més jove va ser una activista de disset anys (Malala Yousafzai) i el de més edat va ser John Goodenough que va rebre el premi Nobel de química als noranta-set. Afegirem també que la creació del premi Nobel de la Pau es deu a l’activisme social dut a terme per una dona (Berta von Suttner) el 1905 i que han estat quinze les dones que han rebut aquest guardó fins al moment. Citarem com a exemples, Rigoberta Menchú i Agnes Gonxha Bojaxhiu, més coneguda per Mare Teresa.
Precisament tal dia com avui, l’any 1979, Teresa de Calcuta, una de les personalitats més conegudes del segle XX, va obtenir aquest guardó per la seua labor humanitària envers els més desprotegits, “els més pobres entre els pobres”, els darrers en la jerarquia social de la societat hindú. Tots els ulls es van girar a favor d’aquesta missionera de la caritat que va commoure el primer món quan va comentar, en resposta a algú que li va dir que no cuidaria un moribund ni per un milió de dòlars, que ella no ho faria per un milió de dòlars, sinó que ho faria per amor. El seu altruisme va traspassar fronteres, credos i formes polítiques i va ser capaç de mantenir el diàleg amb tots. Aquest humanisme va fer que rebés, sempre segons les veus al seu favor, el premi Nobel de la Pau.
I com que la mateixa llum produeix ombra, ben aviat van ser veus detractores qui qüestionessin la suposada actitud caritativa de qui pocs anys després de la seua mort seria canonitzada pel Papa Francesc. Una de les principals veus va ser la de l’escriptor i periodista britànic Christopher Eric Hitchens que va presentar la santa com una oportunista que utilitzava la situació dels pobres per rebre donacions i engreixar les arques de la seua congregació. Segons ell, que havia caminat amb la monja pels carrers de Calcuta, ella no estimava els pobres sinó la mateixa pobresa i patiment, predicant que calia acceptar-los amb alegria. Aquesta actitud fonamentalista la va portar, entre altres coses, a oposar-se fermament a que les dones poguessin tenir el control de la seua fertilitat. La seua institució era, sempre segons Hitchens, un hospital precari amb escassa atenció mèdica, on la gent estava destinada a morir. Amb dignitat i afecte, això sí. Ella, en canvi, rebia atenció mèdica en una clínica privada de Califòrnia. (Font: BBC News Mundo)
I com que preferim acabar amb llum, comentarem que la congregació fundada per la missionera compta avui dia amb 4.500 membres repartits en més de 130 països. Fa uns anys, vam tenir l’oportunitat de visitar una petita institució a Agra. Unes monges humils i somrients, abillades com la Mare Teresa, convivien amb els més oblidats entre el món més perdut. Uns nens amb anomalies evidents ens saludaven, ens somreien i reclamaven el nostre eventual afecte de visitants. Cap de nosaltres no va sortir sense haver-hi deixat una donació. Cap de nosaltres hi tornaria.
