Desperta ferro! El crit esquinçà el silenci de la matinada calabresa, encara fosca. Des dels turons, sobre l’actual San Roberto, els cavallers i soldats francesos contemplaven l’espectacle amb basarda. Un bram creixent provenia del campament catalano-aragonès vora la platja, a tocar de Catona. Feia un parell de setmanes una avançada d’almogàvers provinents de Sicília havia conquerit la vila. El dia anterior havia desembarcat el rei d’Aragó amb més contingents i un estol de galeres amb els pendons de quatre barres flamejant al vent de l’estret de Messina.
Aragó, Aragó! Desperta ferro! Aür! Desperta ferro! Desperta! Els almogàvers colpejaven les llances i les espases contra els rocs del seu voltant o amb les pedres d’esmolar, tot produint espurnes. El guspireig anava acompanyat dels crits de guerra eixordadors i del brogit metàl·lic dels cops. A la seva tenda, el rei Pere es guarnia amb tota la impedimenta de batalla, i els cavallers feien el mateix mentre els cavalls eren aparellats pels seus escuders.
Els corns sonaren per sobre la fressa del campament i cada grup s’arreplegà al voltant del seu estendard. A un senyal del rei es posaren en marxa vall amunt per la dreta del torrent de Catona. El sol eixí i començà a banyar les vinyes i els tarongers amb la seva llum tèbia d’hivern. Al davant marxaven uns dos mil peons i almogàvers calçats amb avarques i polaines de cuir, el casc, una llança, un parell de dards de ferro i l’espasa curta al cinyell. Al seu darrere, més de quatre-cents cavallers i uns altres cinc-cents infants.
La host francesa començà a davallar cap el pla. Els exploradors catalans havien informat de la presència de, al menys, tres mil infants, i d’uns sis-cents cavallers. Els dos exèrcits s’aturaren en quedar enfrontats a pocs centenars de metres. Les trompes franceses retronaren i els peons, en mig de crits eixordadors, deixaren pas al galop dels cavallers. Els estendards s’aturaren i els almogàvers esperaren l’escomesa de la cavalleria enemiga mentre el terra tremolava sota els casc dels cavalls. Aür! Via sus!, cridaven esperitats. El xoc fou terrible i la mortaldat infligida entre les seves files, prou gran, però abateren alguns cavallers francesos. Els corns catalans tocaren insistentment: era l’ordre per enretirar-se cap els flancs. El sòl tornà a retrunyir quan, al galop des del darrere, aparegué la cavalleria amb les llances esteses i clamorejant: Sant Jordi! El rei anava al centre del primer rengle, amb el rostre encès, majestuós, sobre el seu cavall palomino amb cua i crinera rosses. Amb el primer cop deixaren pel terra dos centenars d’enemics. Aleshores, amb crits esgarrifosos, els almogàvers tornaren a la batalla cercant d’impedir qualsevol mena de nova formació dels enemics.Molts d’ells trencaren les llances per moure’s sense dificultats entre els cavalls. Corrien enfollits rematant els cavallers caiguts en la primera càrrega, i esventraven les bèsties dels que encara eren sobre la sella: sense les muntures els pesants cavallers esdevenien una presa fàcil. La infanteria francesa arribà en la seva ajuda però uns cent cavallers catalans que havien quedat a l’aguait carregaren contra ells barrant-los el pas, seguits pels altres cinc-cents peons de reserva. Els francesos quedaren desgavellats i després d’una altra càrrega catalana les seves trompes tocaren a retirada i recularen. Era la primera setmana de febrer de l’any 1283. Els dies següents Pere III d’Aragó, I de València i II de Barcelona, fou reconegut com a rei de Sicília en nombroses poblacions de la Calàbria.
Pere el Gran, fill de Jaume I, havia estat engendrat a Barcelona, nasqué a València el 1240 i fou batejat a Tarragona. La seva mare, Violant d’Hongria, va morir quan tenia onze anys. Als catorze començà a utilitzar el títol d’Heres Cataloniae. Després de la mort del seu germà Alfons el 1262, rebé Catalunya, Aragó i València, i el seu germà Jaume, les Balears, els comtats de Rosselló i Cerdanya i la senyoria de Montpeller. El 1262 es casà amb Constança, filla de Manfred de Sicília, de catorze anys, que segons elogia Ramon Muntaner, era la pus bella creatura e la pus sàvia e honesta que nasqués aprés madona sancta Maria. Les noces es celebraren el 13 de juny a Montpeller, i el seu matrimoni tingués sis plançons: Alfons, que morí jove, Jaume, que regnà 26 anys, l’infanta Elisabet -la futura reina santa de Portugal-, Frederic, que fou rei de Sicília, l’infanta Violant i l’infant Pere. És versemblant pensar que la relació de Pere amb una dama amb la que va tenir tres fills fos anterior.
Jaume I havia entrat en guerra contra els sarraïns murcians després que el seu sogre AlfonsX de Castella li demanés ajut quan es revoltaren. Les tropes foren comandades per l’infant Pere, i mentre guerrejava, el març de 1266, arribà la notícia de la mort del pare de Constança a la batalla de Benevento, a mans de Carles d’Anjou, que va ser coronat rei. Molts nobles sicilians s’aixecaren a favor de Conradí Hohenstaufen, fill de l’emperador alemany, que tenia més drets al tron sicilià que el mateix Manfred, fill il·legítim de l’anterior emperador i que l’hi havia usurpat. Però Conradí fou derrotat i fet presoner per Carles, que el decapità poc després. Abans de morir va cedir els seus drets a la seva cosina Constança.
L’infant Pere tingué algunes topades amb el seu pare. La més significativa va ser provocada pel seu germanastre Ferran Sanxís de Castre, fill bord de Jaume I, que l’acusà de voler matar-lo. Jaume I privà Pere de tot càrrec i renda fins que es reconciliaren un any després. El 1275, quan es revoltaren Ferran Sanxís i altres nobles, l’infant Pere assaltà el castell on es refugiava i l’atrapà quan intentava fugir travessant el Cinca, i el va fer ofegar allà mateix.
L’any següent la mort sorprengué Jaume I quan estava reprimint la revolta sarraïna de València. Va emmalaltir i el juliol abdicà en favor dels seus fills Pere -a qui va lliurar la seva espasa- i Jaume. Morí pocs dies després. Pere va donar sepultura provisional al seu pare i esmerçà catorze mesos per reduir els rebels, fins la rendició del Castell de Montesa el setembre de 1277. En un treva, el 16 de novembre de 1276, es coronà rei a Saragossa.
En rebre a la corona tenia 36 anys i comptava amb experiència. Era de constitució física forta i hàbil amb les armes, i tanmateix, instruït, essent autor de dos obres trobadoresques en occità. Tenia intuïció, era enèrgic i audaç. Sovint fou sever i cruel amb els enemics, però fou també sàviament moderat, noble i magnànim. El nou rei emprengué el projecte de consolidació i expansió de la corona en un escenari geopolític on el seu cunyat el rei de França havia consolidat el seu poder sobre Tolosa i el casal d’Anjou controlava la Provença i estenia el seu poder cap el sud d’Itàlia. Jaume I havia conquerit nous reialmes però els repartí entre els fills afeblint la dinastia amb diferents branques i, a més, amb el pacte de Corbeil havia hagut de renunciar a tots els drets sobre Occitània. Sicília esdevenia el gran objectiu de Pere: així podria donar joc a la marina comercial catalana -durant el seu regnat es va iniciar la construcció de les Drassanes- malgrat que allò produïa friccions amb els aragonesos. Encetà una política exterior d’aliances mitjançant el matrimoni de la seva filla Elisabet amb el rei Portugal i amb el prometatge del seu primogènit amb la princesa Elionor d’Anglaterra. A Catalunya, després d’apaivagar una revolta d’una lliga de barons discrepants amb l’impost de bovatge, va obligar el seu germà, el rei de Mallorca, a retre-li vassallatge.
La revolta a Palerm el dilluns de Pasqua de 1282, iniciada durant la pregària de vespres, i que va massacrar la guarnició francesa,fou l’ocasió propícia per a intervenir a Sicília. El 6 de juny una expedició de més de cent vaixells amb un nodridíssim grup d’almogàvers es va fer a la mar des de les costes catalanes. Hom esperava que la flota es dirigís a Sicília, però el destí fou Tunis i allà restà a l’espera. L’exèrcit de Carles d’Anjou marxava cap el sud i assetjà Messina disposat a liquidar la revolta, i els sicilians, amb l’enemic a les portes, optaren per reforçar aliances amb qui millor pogués defensar-los i enviaren una ambaixada a Tunis oferint la corona a Pere. El rei no s’ho pensà massa i a finals d’agost l’exèrcit catalano-aragonès desembarcà a Trapani. El 4 de setembre Pere entrava a Palerm, on el reberen amb entusiasme i el coronaren a la magnífica catedral. Carles d’Anjou va passar l’estret i s’assentà a la costa calabresa, però la flota catalana va destrossar la franco-angevina i tot seguit, en una mena de blitzkrieg, els catalans ocuparen Malta, Gozzo i Gerba.
El Papa excomunicà el rei i acabà lliurant els seus regnes al príncep que volgués conquerir-los. En la seva crònica Bernat Desclot apunta que el rei respongué: Poc ha en la terra de Catalunya aquell qui l’ha donada a l’altre, e menys aquell qui l’ha presa; car mon linatge l’ha conques ab espasa. Per que sabreu tuyts que qui la volra costar li ha. El príncep que recollí l’oferiment fou Carles de Valois, fill de Felip III i nebot de Pere.
La reina Constança arribà a Sicília amb els seus fills i Carles d’Anjou, per tal d’allunyar Pere de l’illa, el desafià a una batalla judicial a Bordeus. Pere acceptà el repte però continuà encalçant l’enemic: passà l’estret de Messina i s’imposà a Calàbria. A tot això, el fill de Carles, el príncep de Salern, evacuà tota la zona al mes de febrer. A principis de maig Pere marxà disfressat cap a Bordeus i en arribar el dia assenyalat es va identificar davant el senescal de la ciutat demanant-li que certifiqués la seva presència. I tot seguit fugí.
A les Corts de Tarassona i Saragossa, a finals de 1283, els nobles aragonesos van presentar les seves reivindicacions respecte dels seus privilegis i l’extensió dels seus furs a València, que havia de ser annexionat, i el rei va haver de cedir, però a les corts de València de desembre atorgà als valencians uns furs que potenciaven la seva força jurídica davant els altres regnes. També aquell any, a les Corts de Barcelona s’aprovaren unes Constitucions que establien les bases del constitucionalisme parlamentari català, sense precedents a Europa: el sobirà s’obligava a reunir regularment la Cort general amb els tres Braços (el noble-militar,l’eclesiàstic i el dels representants de les viles o reial) i establia que els estatuts necessitaven l’aprovació de la majoria dels Braços.
La guerra de Sicília continuava i el juny de 1284 el nou almirall de l’armada catalano-siciliana, Roger de Llúria, va vèncer la flota angevina davant de Nàpols i va fer presoner el fill de Carles d’Anjou, el príncep de Salern.A la tardor Pere estava lluitant contra els navarresos a Tudela, però el Papa organitzà una croada contra elli hagué de tornar.
A finals de l’hivern de 1285 un exèrcit de prop de 200.000 homes de França, Gènova i altres parts de l’occident europeu es concentraren a Tolosa per envair Catalunya. El seu germà el rei de Mallorca facilità el pas als croats, el seu nebot Sanç IV de Castella es distancià del conflicte, i el Regne d’Aragó no va moure un dit per defensar-lo. Pere restà sol davant l’amenaça i feu una crida: arreu les campanes i les fogueres convocaren els catalans a la lluita. Després marxà cap Perpinyà per assegurar guarnicions als castells fronterers i va retenir Jaume a Mallorca, el qual pogué fugir a l’abril i va córrer a reunir-se amb els enemics.
Pere dirigia les seves tropes personalment i els seus soldats, singularment els almogàvers, el seguien desafiant la mort sense dubtar. Els almogàvers –que en àrab vol dir devastadors– eren habitants i aventurers de frontera que feien incursions a la recerca de botí i esclaus, o bé eren reclutats com a mercenaris, a sou o amb la promesa de pillatge. És mítica la seva ferotgia: no respectaven gairebé res i estaven acostumats a les violacions i assassinats. Foren una arma psicològica excepcional: la seva sola menció provocava pànic.
La tàctica del rei per defensar-se de la invasió va ser evitar la batalla a camp obert, on la cavalleria croada jugaria amb avantatge, i anar reculant cap a Barcelona. La primera posició per barrar el pas als croats era el coll de Panissars. La següent seria Girona, i després Barcelona. A més, a fi de tallar el subministrament dels croats, que s’abastien per via marítima, Pere féu aparellar un petit estol de galeres i ordenà venir Roger de Llúria. I tot esperant l’arribada de reforços, cuità a ocupar el coll amb un reduït nombre de tropes.Malgrat l’oferiment de Jaume, els croats trobaren resistència al Rosselló, fins que assetjaren Elna i cremaren la catedral amb la població que s’havia refugiat al dedins. Els apostats a Panissars impediren l’entrada dels croats durant un mes, però passaren per un altre coll i Pere ordenà la retirada deixant una guarnició important a Girona.Els invasors arribaren a la ciutat i començaren el setge, i ocuparen Figueres, Roses, Sant Feliu de Guíxols i Blanes.
Al juliol, el petit estol d’onze galeres atacà 24 galeres franceses davant de Sant Feliu de Guíxols capturant-ne set. Tot seguit, com era habitual en les guerres navals de l’època, els catalans van concentrar els sobrevivents en dos vaixells i els enfonsaren sense contemplacions. El 27 d’agost l’estol de Roger de Llúria, que ja havia arribat de Sicília, envestí la flota francesa prop de les Illes Formigues emprant l’esperó de proa i arrasant les cobertes amb una mortífera pluja de virots llançada amb ballestes. Capturaren 13 galeres. L’almirall ordenà un càstig brutal: a la platja, després de seleccionar una cinquantena de nobles pels quals podia demanar rescat, féu arrencar els ulls a 240 mariners deixant-ne un de borni que els guiés, i els va enviar al rei francès. Als 300 ferits els va fer lligar en una corda i ordenà que una galera els arrossegués mar endins fins ofegar-los.
El rei va sortir de Barcelona cap a Girona a principis d’agost al front d’un exèrcit de 500 cavallers i 5.000 infants. Segons explica Desclot primer es va aturar a un lloc de gran devoció e on Déu ha fets tostemps molts miracles e virtuts a tothom; e lo lloc aquell és apel·lat Santa Maria de Montserrat; e és lloc fort salvatge e agrest, on va pregar i oí missa. El dia 15 un grup d’infants i almogàvers avançats atacaren un grup de francesos que van trobar passat Girona, però no reeixiren. El rei amb un grup de cavallers acudí a auxiliar-los però, amb una inferioritat manifesta, acabaren retirant-se. Però la invasió arribava al seu epíleg: bona part del croats i el mateix rei Felip l’Ardit patien els terribles efectes d’una epidèmia, que segons la llegenda fou la pesta propagada per les mosques que van sortir de la tomba de sant Narcís en ser profanada. A més, després que Roger de Llúria tornés a batre l’esquadra francesa ancorada a Roses, no tenien possibilitats d’aprovisionament. Evacuaren Girona trobant-se amb la retirada tallada, però com que molts soldats estaven malalts els catalans no els van atacar i els deixaren passar per Agullana. Una part, però, volgué creuar igualment pel Coll de Panissars, i el fill del rei de França pregà Pere que els hi ho permetés. Era el primer dia d’octubre de 1285. Pere va frenar la seva gent mentre la comitiva reial creuava i els almogàvers cridaven demanant llicència per llançar-se al pillatge. Però en haver passat el rei i els seu seguici es desfermà una carnisseria. Felip III amb prou feines arribà a Perpinyà, on morí el 5 d’octubre.
Aleshores Pere organitzà una expedició de càstig a Mallorca. En sortir de Barcelona cap el port de Salou es trobà malament i s’aturà a Vilafranca del Penedès. Malgrat els esforços del seu metge Arnau de Vilanova el seu estat s’agreujà i demanà confessió i comunió. La nit del 10 a l’11 de novembre de 1285 el rei expirà. Des de jove va tenir predilecció pel monestir de Santes Creus, i allà fou inhumat en una tomba provisional fins que els seus fills construïren després un bell mausoleu. L’epitafi resa en llatí: Pere, que aquesta pedra cobreix, sotmeté nacions i reialmes. Abaté els poderosos; tot allò que emprengué ho aconseguí (…) Constant en el propòsit, veraç en la paraula, fidel en les coses promeses fou ell, i coratjós en les armes. I allí, malgrat els intents de profanació, en una urna de pòrfir sobre el llom de dos lleons de marbre blanc reposen encara les despulles de Pere el Gran.
