Des de dalt de la torre d’un castell, un rei castellà, el nom del qual ja no podem recordar, observava boscos i paratges del seu fantàstic reialme. Resseguint amb la vista la salvatge bellesa dels seus immensos dominis, un magnífic linx entre els joncs d’un riu hi fità. Aquesta bèstia, el darrer de la seva estirp, encalçava una llebre entre fintes, cabrioles i salts. El ball de la mort, fascinant espectacle, oriflama de músculs lluents i tibats. La perfecta sincronia de l’instint de la sang emocionà al monarca.
Amb ulls vermells i testa congestionada, ver sentir d’un rei abatut per la fi del llinatge animal, digué: “Com hem permès tal ignomínia? Per què el caçàrem i li paràrem trampes fins a exhaurir aquest bonic animal? Qui som nosaltres per a dir quines feres han de viure o morir? És avui el món un lloc més gris i trist puix es perd aquesta manera única de ser. Que Nostre Senyor ens perdoni pel que hem fet, car mereixem son càstig”
En això que el bufó reial, en veure el seu sobirà trist i abatut, es posà a fer una corranda alegra: “Tantes bestioles i altres meravelles hi hagué al món que ara ja no hi són. No us planyeu, oh senyor meu, per allò en què vós res a veure tinguéreu. Fem de l’ara i del vós la nostra més gran senyera. Si una gran joia vós voleu salvar de la humana foguera, i així no haver de plaure-us quan el temps vagi quedant enrere, feu el favor d’alliberar la nació catalana d’una puta vegada, rata pudenta, santíssim tros de ramera!”
