A vegades, no sabem explicar amb paraules entenedores d’infant el perquè no disposem de certes coses “bàsiques”. Potser és perquè nosaltres tampoc ho trobem just.

Però, com sempre, l’acceptació natural de l’infant ens sorprèn. Com en aquest relat de la Carme Cinca.

 

Cromos de xocolata

 

Cada matí, mentre em bec una tassa de llet amb pa, que em prepara la mare, ella em pentina, em desfà les trenes que em va fer ahir i em raspalla el cabell, alguna vegada, me l’estira i rondino, em diu que no em fa mal, que haig de ser més soferta,  que s’ha d’aguantar una mica, a la vida no tot és fàcil. I sense adonar-me’n, torno a tenir les trenes fetes. Jo sempre vaig pentinada amb trenes; hi ha moltes nenes a la classe que també en porten. Els diumenges també porto trenes, però la mare m’hi posa uns llaços, perquè és diumenge i, si alguna vegada en perdo un, llavors porto un llaç de cada color… la veritat és que encara m’agrada més.

 

La meva mare em fa anar de pressa, diu que m’entretinc molt amb les coses, i que arribaré tard a la classe. M’ajuda a posar l’abric, doncs ja se m’ha fet petit, i saps què em diu:

–N’hauríem de fer un altre, però potser els Reis te’l porten. Sortim plegades de casa, jo porto una cartera amb una llibreta i un llibre que en diuen de lectura i la meva mare va amb el cabàs d’anar a comprar.

 

M’acompanya cada dia a l’escola. Anem juntes agafades de la mà, caminem fins al carrer on hi ha la font. Allà mateix hi ha el col·legi. Em diu  que faci cas de tot el que em digui la mestra:

–No et distreguis i no parlis massa.

I em fa un petó. A la sortida em ve a buscar, i li explico les coses importants que han passat a l’escola.

 

Vivim des de fa poc a Barcelona, per mi tot és estrany. Al pis com fa molt poc que hi som, em sembla que encara no és com on vivia abans. I no hi puc saltar, em diu sempre la mare que s’enfonsarà si hi salto, el pare diu que és de nyigui-nyogui, però que hi hem de viure ja que el pare treballa molt a prop d’aquí.

 

Al migdia la mare abans de dinar em deixa jugar al carrer, per saltar a corda, durant una estona  i sabeu què, quan surto a saltar ve una nena que es diu Marta, és una mica més petita, però és més alta! I no porta trenes, té el cabell tot arrissat… la seva mare també té el cabell com ella. També hi ha el nen de la botiga que em va dir que tenia el cap com una escarola, es veu que la coneix bé. Ella també té una corda i saltem les dues a l’hora fins que una es para i tornem a començar. Saltem fins que la meva mare em crida per anar a dinar. Estic contenta de tenir una amiga, és la primera amiga. Ella va a un altre col·legi i m’ha dit que és més lluny que el meu. Fins i tot hi va amb el seu pare que aprofita per a anar cap a la feina. Jo no hi he anat mai amb el pare, sempre amb la mare.

 

Ara, els dissabtes jugo amb la Marta, només al matí, a la tarda no, perquè hi ha el seu pare i surt a passejar tota la família.  A vegades juguem a casa, tinc un os i vestits de quan era petita de veritat… I els hi poso i els hi trec. I tinc un joc de tassetes de cafè que me’l van portar els Reis a casa de la tia del meu pare i jo sempre jugo amb l’os, que em fa molta companyia i parlo amb ell. Altres vegades, anem a casa de la Marta que té una habitació que diu que és petita, plena de joguines, en té moltes, i saps el que més m’agrada? És que té un nino de goma, que em diu que és com de veritat!, que té un tacte especial. Això em fa una mica d’enveja, em sembla que es diu així. Jo mai he tingut una cosa especial.

 

Saps, què també té?  Uns àlbums de cromos, tots plens de cromos enganxats i em  va dir que el seu pare treballa a una important empresa: una empresa estrangera i fan xocolata, xocolata molt bona i a dins de la xocolata hi ha cromos de contes, de molts contes, i ella els té tots, tots!, i això vol dir que ha menjat molta i molta xocolata, jo no n’he pogut menjar tanta, a casa només en mengem el diumenge al matí, xocolata desfeta, al pare li agrada molt i la mare n’hi fa. Em sembla que és com els llaços de les trenes, que fa diumenge!

 

Ho he preguntat a la mare,

–I jo per què no tinc cromos de xocolata?

I m’ha dit, que ja en tinc prou de xocolata. I que en menjo d’una d’aquí que és molt bona i no és de fora.

***

 

M’he fet gran de cop, i m’adono que no he fet mai cap col·lecció de cromos.

 

 

Carme Cinca                                                      

Rosa Maria Pascual Sellent
Rosa Maria Pascual és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable del taller d’escriptura TeC–CA i de clubs de lectura on promou tertúlies literàries. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat 'Montseny Màgic'. És autora de 'Tardor Roja'; 'Un mar de boires', Premi Jalpí i Julià; 'Bell-lloc i altres contes de mestres' i 'On vas, Irina?', finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. També ho és d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i d’El racó dels Desitjos, una peça teatral.
Article anteriorCarta abans de la matinada
Article següentLo rei castellà