Quan un escriptor esdevé extremament demostratiu en la seva argumentació palesa que ho està passant malament. La necessitat de justificar les obvietats és pròpia dels qui no són compresos per l’entorn, i un entorn hostil és sempre angoixant. Quan, amb el pas del temps, el punt de vista del lector ja no aconsegueix descendir als concrets detalls biogràfics, el patiment de l’escriptor esdevé encara més palès; aleshores ni la disfressa del sarcasme serveix per ocultar que fou víctima d’un prejudici o d’una mala presumpció. Exponents d’aquesta literatura supervivent són les Cartes provincials, En defensa pròpia i, fins i tot, l‘Epístola sobre la tolerància.
El concepte de tolerància és etimològic. Així ho veié Magris, l’any 2001. Es tolera per defecte, des de dalt, des de l’ofensiva condescendència de qui aguanta les opinions dels altres. Però també es pot tolerar per excés; diu Magris que hi ha persones tan apassionadament tolerants que estarien disposades a afusellar tots els intolerants. Quan la intolerància és fomentada des dels poders públics la designen amb l’eufemisme tolerància zero; Locke no podia preveure un món tan complicat, per bé que el seu casuisme fa algunes concessions sorprenents respecte dels límits de l’Estat.
La lectura de l’Epístola, avui, ens convida a constatar dues coses. En primer lloc, que cal interpretar el principi cuius regio, eius religio a la llum de la nova religió oficial de l’Estat: el laïcisme. Com diu Ramoneda, les exhibicions de clergues, seglars o religiosos, són l’exercici del narcisisme etern que anomenem fonamentalisme. A casa nostra el laïcisme de l’Estat i el clericalisme de la Conferència Episcopal es retroalimenten en un feed back permanent i reactiu. En segon lloc, que els cristians, avui, són pràcticament els únics que encara es troben intrínsecament vinculats per l’imperatiu categòric kantià: sense caritat, humilitat, bona voluntat i respecte a tota la humanitat no es pot ser cristià. No afirmem que els cristians siguin l’exemple de les anteriors virtuts. Simplement diem, amb Locke, que l’individu que les exclou, de fet o de dret, deixa de ser cristià.
L’imperatiu categòric kantià és, pràcticament, una exclusiva dels cristians; els altres, la majoria, se’n troben categòricament dispensats. Fa unes dècades un dandi podia estar a favor de la titularitat pública dels medis de producció i, a la vegada, viure opíparament com un marquès; quan se l’interpel·lava contestava que la seva missió era tan important que no podia perdre el temps amb bagatel·les; quan es socialitzessin els medis de producció la gauche divine seria la primera en aportar-los a la comuna. Però no es pensin que aquest sigui un privilegi de les esquerres; Durao Barroso, fa dos o tres anys, reivindicà públicament la seva llibertat individual, quan fou interpel·lat per tenir el cotxe més contaminant del planeta; quines explicacions li demanaven al campió de les directives del canvi climàtic?
Tal com ha anat evolucionant l’omnisciència orwelliana de l’Estat hom es pregunta quin és el seu objectiu real, quan l’intervencionisme econòmic ha estat substituït per unes altres pretensions, de vol més gallinaci: les domèstiques, les relatives al dret de família, un àmbit de la privacitat que Locke considerava intocable. En el seu Segon tractat sobre el govern civil afirma que el poder polític i el poder paternal (pàtria potestat) estan perfectament separats i són tan diferents entre sí que tots els súbdits que són pares tenen tant poder sobre llurs propis fills com el príncep sobre els seus. Afirma, així mateix, que el poder legislatiu és el poder suprem de l’Estat i declara que la seva primera missió és l’exclusió de l’arbitrarietat en els dos grans àmbits de la propietat i la llibertat. Al ser el poder legislatiu un poder compartit per cada membre de la societat, continua Locke, no pot ser major que el de les persones atorgants, puix que ningú no pot transferir més poder del que té; i ningú no té poder per llevar la vida o la propietat d’altri.
I si l’Estat, tornem a l’Epístola, ordenés alguna cosa il·legal per a la consciència d’una persona privada, aquesta persona s’hauria d’abstenir i complir el càstig de l’Estat, puix que el càstig no és il·legal. La llei no pot ser mai dispensada; el judici privat que en tinguem no li treu força obligatòria; ara bé, conclou Locke, els homes no estan obligats en contra de llurs consciències; per això no es pot fer befa de l’objecció de consciència, ni ara ni mai. Tornem a Magris: el respecte laic de la raó no està garantit a priori ni per la fe ni pel seu rebuig. Quan els qui fan befa de la religió cauen carrinclonament en les supersticions més irracionals, la lluita contra els dogmes es perverteix i els valors i els principis són substituïts per la indiferència de la majoria, que s’ha posat al dia passant del cinema parroquial al striptease.
L’encerta Ramoneda quan, citant a Gellner, palesa la confrontació entre l’individu racionalista (Gessellschaft) i la comunitat romàntica (Gemeinschaft); el flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Joan Solà, ja ha estat etiquetat de herderià, un epítet emparentat amb el nacionalisme ressentit (Berlin) que desemboca en el pessimisme català. Però l’erra quan es pregunta: si hi ha tantes maneres de creure en Déu, per què la nostra ha de ser la veritable? La resposta és ben senzilla: totes les religions són veritables, de la mateixa manera que totes les llengües serveixen per fer-nos entendre. Si hom és catòlic en comptes de socinià o budista és perquè aquesta ha estat la religió dels seus progenitors i la manera que històricament ha tingut Catalunya de transcendir; generalment la religió té un component hereditari essencial.
