Alt, esvelt, ufanós s’enfila
munt, amunt, com si volgués arribar al cel
i em veig petita, diminuta mentre un ocell refila
com si en cada branca i trobés un anhel.
Ell amb la seva força queda inalterable
passa el temps, passen anys i és tan poderós
que per mi ja és inabastable
perquè era menut i ara és majestuós.
És lluny de mi, però és el vigia
que acompanya a tants que han marxat
i resta quiet vora de molts que estima
i que Déu se’ls ha emportat al seu costat.
Allà on hi ha un camp sagrat hi té acollida
envoltat de murs que li donen pau
i quan el vent li mou les branques no busca la fugida
sinó que acarona a tots dins del seu cau.
L’ombra gran, llarga, protectora
és una guia que torna suau el sol radiant
el miro senyorial, altiu, com una aurora
que murmura fluixet un tendre cant.
Quan la nit cau i el silenci esclata
només el xiprer vetlla sota un cel estrellat
impenetrable, dolç, com si un raig de plata
embolcalla a tants que ha estimat.
