L’Onze de setembre de 1714 Barcelona queia en poder del primer Borbó, Felip V i les institucions catalanes d’autogovern – de fet Catalunya era sobirana i independent fins aleshores – foren destruïdes, la llengua catalana deixà de ser l’oficial i Catalunya passà a dependre directament de les autoritats de Madrid, “por el derecho de conquista”. Aquesta data és la fi del poder català i l’inici d’una submissió a les institucions castellanes, llevat del període dela Mancomunitat de Catalunya,la Generalitat durant la segona república i el règim autonòmic actual.
La celebració de la primera Diada va ser al 1886, consistint en un funeral a la basilica de Santa Maria del Mar de Barcelona, en sufragi dels què moriren defensant les llibertats catalanes durant la Guerra dels Segadors i la desfeta de 1714. Així doncs, l’inici de la festa era el de tenir un dia a l’any per recordar tots els que havien mort per Catalunya. Els funerals pels patriotes catalans serien l’origen de la nostra diada nacional. La litúrgia de recordança de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 que va significar l’ocupació per Felip V, el primer Borbó, la destrucció de les institucions de govern catalanes, l’enderrocament de part del barri de la Ribera per fer-hi una caserna militar d’ocupació, és curiós celebrar una derrota i una repressió, però els catalans som així. En el mateix lloc on es bastí la fortalesa militar per sotmetre Catalunya, quan s’enderrocà per construir l’actual Parc de la Ciutadella, anys més tard, al 1932, es construí l’edifici del Parlament de Catalunya. Durant el règim franquista seria museu i ara, sortosament, torna a ser Parlament Català. Aquí podríem aplicar aquella frase que el socialista Jordi Font escrigué parlant de la Diada el novembre de 1973, a la revista universitària clandestina “el Guaita”: “Catalunya sempre vençuda, Catalunya sempre insurgent”. Un fet, segons Joaquim Auladell, poc conegut es la detenció d’Antoni Gaudí l’Onze de setembre de 1924, primera diada després del cop militar de Primo de Ribera, per assistir a una missa a l’església de sant Just de Barcelona pels morts de 1714.
L’Onze de setembre tenia tradicionalment dos llocs de concentració: la cruïlla de la ronda de Sant Pere amb el carrer d’Alí Bey, lloc on segons la tradició popular fou greument ferit el darrer conseller en cap Rafael Casanova, defensant les muralles contra l’invasor i el Fossar de les Moreres, prop de la basilica de Santa Maria del Mar. Aquí al fossar, i d’aqui li vé el nom, hi hagué un cementiri on van ser enterrats els defensors de les llibertat de Catalunya a la guerra i setge de 1714. En Frederic Soler “Pitarra”, escrigué uns sentits versos per recordar aquest fet:
“Al fossar de les Moreres,
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor”
Aquesta poesia estava escrita en una placa per recordar el fet. La placa, com el monument a Rafael Casanova, serien enderrocats i retirats per les autoritats franquistes, per esborrar el record d’un símbol de Catalunya. D’altres monuments retirats a Barcelona foren l’erigit al Doctor Robert que estava a la plaça Universitat i ara ubicat a la plaça Tetuan, el de la primera república i de Pi Margall que estava a la cruïlla dela Diagonal amb el passeig de Gràcia – convertint ara el lloc en plaça Joan Carles I – el de Layret, el de Prat dela Riba del palau dela Generalitat…. Potser es pensaven que retirant els símbols de l’Onze de setembre i de Catalunya podrien esborrar la història i el nostre passat.
Al Fossar de les Moreres del barri dela Ribera, on ara l’Ajuntament de Barcelona ha fet una gran plaça i un monument commemoratiu, els independentistes es reunien tradicionalment la nit del10 a l’11 de setembre per ser els primers en commemorar els patriotes morts i enterrats al fossar i a tots els que havien donat la vida per Catalunya. Feien, i encara fan, marxes amb torxes enceses seguint les tradicions commemoratives dels primers anys del segle XX.
La primera celebració sense prohibicions després de la mort de Franco, fou la de1976 a Sant Boi de Llobregat, on es cantà lliurement els Segadors. Abans hi havia hagut els parlaments d’Octavi Saltor, antic dirigent dela Lliga Catalana, Miquel Roca, antic secretari general del CDC, i Jordi Carbonell, actual president d’ERC. És curiós que els tres oradors, tot i que representaven el conjunt de forces democràtiques d’aleshores, Consell de Forces Polítiques de Catalunya i Assemblea de Catalunya, han estat o són membres de les tres formacions hegemòniques del catalanisme al segle XX. L’any anterior, amb prou feines convocades per tota l’oposició democràtica a la dictadura, uns centenars de persones es manifestarien uns pocs minuts per Barcelona, mentre que a l’any següent, el 1977, un milió de catalans desfilaria pel passeig de Gràcia de Barcelona demanant la recuperació dela Generalitat.
La diada de Sant Jordi, va fer les funcions de festa nacional. Tradicionalment era a casa nostra el dia dels enamorats, el dia de la rosa i també el dia del llibre, que de fet esdevindria el dia del llibre en català – Joan Perucho ho explica al seu llibre “Teoria de Catalunya” de 1985 – eren manifestacions de cultura per defensar la normalitat de la llengua d’ un país en èpoques difícils. Aquesta festa era utilitzada per fer manifestacions al carrer, exhibicions públiques de banderes i, de vegades, accions reivindicatives en defensa de Catalunya. Es va intentar que el 24 de juny, Sant Joan, fos la diada de tots els Països Catalans, en ser festa a Menorca, Rosselló, Alacant i a tot el Principat. La baixada dela Flama del Canigó i posterior distribució a tots el Països Catalans seria un fet definitori d’aquesta festa.La Mare de Déu de Montserrat, feu tanmateix la funció de festa nacional substitutòria, així com de vegades s’intentà també amb la festa del Corpus, en recordança del Corpus de Sang de 1640, origen de l’himne català. La diada en commemoració d’una derrota es contraposa a l’himne dels Segadors, evocació d’una victòria dels catalans contra l’intent de ser sotmesos pel govern de Madrid.
Fragment de la introducció de Tradicions patriòtiques / Joan Amades
