Tot va començar quan tenia sis anys. Recordo que era a l’escola, a una classe de lectura i redacció, i necessitava anar al lavabo. A aquesta edat encara hi havia companys que s’ho feien a sobre, i sempre vaig voler evitar-ho. Vaig sortir de classe i vaig caminar per aquells passadissos buits que semblaven infinits. En aquella època era bastant baixet i sec. De tant en tant tenia problemes amb les portes, sobretot quan calia obrir-les, així que vaig estar un minut intentant obrir la porta del lavabo. En tot cas, tan bon punt vaig tancar la porta, vaig sentir uns cops.
“Està ocupat”, vaig respondre, irritat per la pertorbació de la meva tranquil·litat.
Hi va haver una pausa, després es van sentir altres cops. Ara eren més ràpids i amb més determinació.
“Un moment, si us plau”.
Els cops es van fer més lents, i una veu em va respondre:
“Deixa’m entrar. He d’entrar”.
Qui va respondre tenia un to de veu bastant clar i concís: un adult que no reconeixia. Potser tenia sis anys, però sabia que aquell comportament era poc educat. Em semblava estrany que una altra persona volgués entrar al lavabo quan jo encara hi era.
“Vagi-se’n”.
Altra vegada els cops es van intensificar, com si algú toqués un tambor de manera frenètica a pocs metres de mi. Vaig haver de sentir la veu cridant alguna cosa, i en cada repetició semblava més desesperada.
“Deixa’m entrar. Només cal que obris la porta, si us plau”.
En aquell moment estava completament aterrit. Els cops i els crits eren fortíssims, i ningú havia vingut a veure què passava. Finalment, vaig sentir la veu de la professora. M’havia vingut a buscar, molesta, perquè feia quasi mitja hora que era fora de classe. Com que no la vaig voler obrir, va agafar la clau de reserva del conserge i em va dur al despatx del director, on va sol·licitar la presència dels meus pares. Em va caure un bon càstig per part dels pares. Mai vaig explicar a ningú el que havia passat.
El dia que vaig fer set anys, un mes després de la primera experiència, la meva família va organitzar una festa per celebrar-ho. Feia molt bon dia i vam menjar a fora. Quan van portar el pastís amb les espelmes, l’encenedor no funcionava i la meva mare em va dir que anés a la cuina a buscar-ne un altre. El passadís que anava fins a la cuina era molt estret. Un cop a la cuina, vaig obrir el calaix i vaig agafar un encenedor, i la porta es va tancar. Mentre m’hi acostava, es van sentir uns cops frenètics que venien de la porta.
“Obre la porta, he d’entrar”. No era la mateixa veu que havia sentit un mes abans, era més profunda, més preocupada i molt més irritada. Vaig quedar paralitzat i no vaig respondre. No tenia ni idea del que estava passant, però tot allò em feia molta por. Quan vaig allunyar-me’n, es va sentir un cop final, com si s’hagués trencat la fusta, i un altre cop la seva veu:
“Petit bastard. T’arrencaré les dents. Deixa’m entrar!”
Quan van deixar de picar la porta, vaig tornar a la festa i em vaig passar la resta del dia neguitós. Com pots suposar, hi va haver moltes d’aquestes veus. En vaig comptar com a mínim una trentena. Cada cop que les sentia m’imploraven que els permetés passar per les portes. Apareixien quasi sempre tan bon punt tancava una porta rere meu, com si aquelles estranyes entitats m’estiguessin seguint. Mai l’hi vaig explicar a ningú. Sent honest, vaig intentar acostumar-m’hi. Aquell fenomen sempre em sobresaltava, i algunes de les veus em produïen esgarrifances, però sabia que no em passaria res mentre no obrís la porta.
No només em vaig acostumar a algunes de les veus, sinó que els vaig posar noms. N’hi havia una que sempre es presentava a la porta principal de casa meva. La porta té un vidre difuminat, cosa que permetia entreveure la silueta d’un home molt alt, que duia un barret o alguna cosa semblant. Mai parlava, però ocasionalment deixava un sobre a la bústia. El solia anomenar el Carter. Era un dels més pertorbadors. Quan intentava parlar amb ell es girava sobtadament i començava a picar la porta. Al final, vaig aprendre que era millor no fer-li cas.
Van passar vint anys, durant els quals vaig intentar mantenir la normalitat, evitant tornar-me un dement. Tinc amics i parella, una dona que vaig conèixer fa vuit mesos. És complicat per a una persona que es desperta a la nit a escoltar amb atenció els sorolls que vénen de l’altre costat de la porta. Els amics pensen que soc estrany, però em toleren. Semblen bones persones.
Les coses s’han anat tornant cada cop més estranyes. Fa tres setmanes vaig despertar-me suat i plorant sense saber per què. Fins allí on m’arriben els records, era un somni normal quan tot d’una una ombra ho va cobrir tot. Literalment, en el mateix moment en què vaig obrir els ulls, picaven a la porta. No eren cops normals, era quelcom totalment frenètic.
“Qui hi ha aquí?”, vaig cridar.
“Per favor. Ajuda’ns”, em van respondre. Era la mateixa veu sàdica i irritant que havia sentit a la cuina en el meu setè aniversari, però aquest cop semblava sincera. A més, tenia un to dolorós, com si hagués estat ferit de gravetat. Vaig estar a punt d’aixecar-me i obrir, però vaig dubtar. Mai abans havia provat d’obrir la porta. Suposo que pensava que el que hi havia rere la porta era dolent. Per ser-vos sincer, vaig estar a punt de deixar entrar aquella cosa a la meva habitació. Però al final em vaig aturar.
La situació va empitjorar. Amb prou feines dos dies després, era dins d’una botiga i, en l’instant que estava pagant el diari, una força terrible va colpejar la porta de l’establiment. Al mateix temps, una veu va començar a cridar, un crit de dolor llarg i agut. Vaig girar-me cap a la porta que, malgrat que era opaca, permetia distingir la forma d’una nena que donava cops amb les mans contra el vidre. El venedor em va mirar com si fos boig. Vaig preguntar on era el lavabo, em vaig disculpar i m’hi vaig amagar durant deu minuts, fins que els crits van cessar.
Hi van haver més incidents com aquest: barreges de crits i llàgrimes que imploraven. El Carter va tornar a trucar la porta. I llavors una altra vegada, i una altra. I cada cop deixava sobres vells de color groc plens de fulls amb gargots estranys. Tots aquests anys he mirat de no pensar-hi, fins avui…
La porta de la meva habitació ha començat a tremolar violentament. No era un crit, ni un gruny el que he sentit, només un plor. Desenes de veus ploriquejant amargament. De sobte, s’ha sentit un altre cop sec i s’ha desprès una mica de guix de la paret, que ha caigut sobre el parquet. No eren súpliques ni negacions, només laments. S’ha sentit un estrèpit que m’ha fet saltar de la cadira on era. Una patacada forta i ha aparegut una esquerda a la porta. El telèfon ha començat a sonar i he sentit un cop fort al vidre de la finestra, rere les cortines. He respost el telèfon, però només he sentit veus que es planyien, entre el terror i l’angoixa. L’he apagat però seguia sonant, llavors li he tret la bateria. He empès els mobles contra la porta. Durant les següents tres hores els cops han continuat. També els plors. Estic segur que la porta no aguantarà més. M’enfronto a una possibilitat real de mort, per això ho escric, per si m’acaba passant alguna cosa.
Soroll.
“Què voleu?”
Soroll.
“Encara em voleu fer mal?”
Soroll.
“Si us obro no em fareu res?”
Soroll.
“Potser els hauria de deixar entrar.”
El silenci s’ha apoderat de l’ambient. Fins i tot els plors s’han acabat. Durant un minut m’he quedat assegut. Llavors m’he aixecat i he corregut fins a la porta, angoixós per sortir d’aquesta situació claustrofòbica, potser a fora pugui estar lluny de qualsevol porta i dels maleïts cops. Trec la barricada i giro la maneta per sortir. Tancada.
De genolls, espio pel forat del pany, però no veig el passadís que hauria de veure, sinó un lavabo i un nen d’esquena. Sento que algú dona copets a la finestra, però aquesta vegada no és per entrar. El que sigui que hi ha rere la finestra sap que tinc por, vol que tingui por. Torno a la porta i començo a picar frenèticament, la porta no s’obre. No puc sortir i, finalment, crido desesperat: “Deixa’m entrar. He d’entrar”.
Una adaptació de Knocking d’Steven Shorter.
