Amigues, amics,
D’aquí a unes hores començarà l’ignominiós judici contra els nostres dirigents polítics i socials acusats d’imaginaris falsos delictes. Un judici que va no tan sols contra els dits dirigents sinó, també, contra Catalunya i contra els més de 2 milions de catalans i catalanes que l’1 d’octubre vam anar a votar democràticament i pacífica. Contra tu, contra vosaltres, crec que la majoria, contra mi.
Com que no podem empresonar preventivament ni jutjar més de 2 milions de catalans, els encausats seran els nostres representants, fruit d’una elecció democràtica i dels dirigents socials de l’ANC i Òmnium que van demanar calma a les desenes de milers concentrats el 20-IX-2017 davant de la Conselleria d’Economia de la Generalitat, entre el quals també hi era jo. Blasmo aquest Estat indecent amb la seva indecent justícia. Reconec que estic nerviós. Només penso en els innocents encausats i en les seves famílies. No sé si seré capaç de dir el què voldria dir ni com voldria dir-ho. Ja em coneixeu una mica i espero em comprengueu.
Malauradament, tindrem masses dies per parlar d’aquest vergonyós judici; vergonyós i ignominiós per part dels acusadors, gent dolenta, sense escrúpols, que se’n riu de les seves pròpies lleis i als quals només mou l’odi i la venjança contra la nostra terra i la seva gent. Intento fer unes breus consideracions, començant per la ridícula mascarada de diumenge a Madrid.
Ja sabem que la manifestació feixista va ser un fracàs. De tota manera, crec que hauria d’escriure “fracàs” així, entre cometes. Van sortir les feres més salvatges, però no totes, ni en quantitat, ni en noms. Hi ha feixistes amagats per tots els racons de la pell de brau. Ni ha que no tenen ni el coratge de donar la cara. No és una silenciosa majoria, però és una minoria amb tal mala sang que pot posar l’Estat espanyol, amb Catalunya inclosa, de cap per avall.
Creieu que els importa gaire el què pugui dir o fer Europa? Franco es vanagloriava de la seva autarquia mentre la majoria dels espanyols passaven gana o coses pitjors. L’Aznar no és gaire diferent i és el que mana. Va traure el Rajoy per fluix i ara hi ha posat aquest titella, pijo-fastigós, del Casado. Vull captenir-me, però em sembla que soc massa fluix en els qualificatius. Aquesta gent és perillosa i ens la tenen votada, als catalans, i abans de que fugim d’Espanya son capaços de tot; ja sabem que la força bruta va amb ells. Què faria Europa? El màxim que puc imaginar és l’expulsió de l’Estat espanyol de la UE. A l’Aznar i companyia els seria igual, com a Franco…
Això podria succeir si nosaltres, els catalans que estem disposats a defensar Catalunya fins al límit de la no violència, no actuem amb més decisió, coratge i intel·ligència que fins ara. Si esperem a que el temps ho resolgui tot ens enfonsarem. Em preguntareu, amb raó, “i tu, què faries?” Jo, a la meva edat i sense nocions d’estratègia política, hauria de ser sincer i dir que no ho sé. Jo voto, parlo, escric, m’enutjo, però no tinc la solució, com veig que tampoc la tenen altres persones, polítiques o no, més joves, més intel·ligents i (teòricament) més agosarades. Sí goso dir que davant la bèstia que ens vol aniquilar, de primer i necessàriament, hem d’anar units!
El que està passant amb els partits independentistes és una vergonya nacional. Per tant, ens cal més intel·ligència. Sí, som un país culte, progressista, tolerant, industrial, acollidor, ben vist al món; alguns fins i tot ens planyen, però res més… algunes declaracions. Ens manca més audàcia i velocitat. Perdoneu l’expressió, però si no espavilem ens agafaran amb els pixats al ventre. Sí, som patriotes i pactistes, però el pactisme no és el què ara ens cal, ja ho hem vist. Ens cal ensenyar les dents; ells son violents però no valents. No s’ha menysprear la seva intel·ligència, però els més perillosos la tenen molt limitada. Per aquí hem d’actuar i ara, malauradament, tenim una oportunitat.
L’oportunitat és el “judici”, però el judici durarà massa i es convocaran moltes “eleccions”. La bèstia es despertarà en qualsevol moment. Jo no puc, i reconec que és molt fàcil dir-ho, però no puc fer res més. Com que no entenen de política i els jutges encara menys, cal sortir al carrer, organitzar-nos, aquella demagògia d’«els carrers seran sempre nostres» l’hem de convertir en una eina de la nostra estratègia política real. Mentre duri el judici, sense esperar al final, cal ensenyar les dents de veritat. Ara ens toca a nosaltres fer por. Potser sigui això el que desvetllarà Europa, abans que arribin els tancs, perquè si no fem quelcom molt gros, arribaran. Sense ser els primers a engegar la violència, però demostrant a Europa que si no actua ràpid pot tenir un problema més greu que el Brexit. Si no provoquem que Europa actuï preventivament, la bèstia se’ns menjarà i no als catalans solament, també als espanyols, i la mateixa Europa tindrà un problema, que ja se li està manifestant: l’extrema dreta, el feixisme que torna.
Nosaltres tenim una il·lusió legítima. Espanya i Europa tenen un problema. Pedro Sánchez s‘equivoca. L’esperpèntica manifestació de diumenge a Madrid no és flor d’un dia. Si Catalunya, que vol ser amiga de la bona Espanya, no sorgeix com un estat independent, democràtic, amb els valors republicans, Europa es debilitarà i Espanya, amb els espanyols, caurà sota les mai enterrades urpes del feixisme.
Quan comenci el judici, miraré en directe els meus compatriotes. Sé que estan més ferms que jo, però els vull veure, comprovar que són vius. Ells i elles em donaran força a mi, la necessito per fer quelcom més eficaç que dir parole, parole, parole. Estic segur que ells i elles, amb el seu exemple, ens diran el què hem de fer, abans que sigui massa tard.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
