Fa temps, quan Pasqual Maragall era batlle de Barcelona, hom parlava de les seves “maragallades”, de les seves sortides inesperades que podien provocar l’enuig, l’estupefacció o l’entusiasme de qui les llegís o escoltés. Ara sembla que ens hem d’acostumar a les “margallades” del despitat exministre espanyol, que volent fer mèrits per la posteritat fa anar de corcoll tots els esforços “secrets” de Rajoy i Cia. per parar els peus als catalans.
Com diuen els alemanys “ha entrat com un elefant a una botiga de porcellanes”. Això, però no hauria de ser cap novetat. És el mateix que fan a Catalunya tots els delegats, virreis, jutges submisos i tota la fauna d’aquest tipus. I com que aquesta vegada no s’enfronten amb un problema que potser es faci agut d’aquí uns anys, sinó que és molt més immediat, el pas inexorable del calendari (màxim sis mesos, escurçables, fins el dia “D”) els fa perdre l’oremus cada vegada més.
El seu problema més gros, però, és que nosaltres i només nosaltres, els catalans, tenim a la mà el fracàs o l’èxit de les seves accions desesperades, portades pel pànic de qui veu que en aquesta bugada perdrà el llençol català. Perquè, arribin on arribin en la seva bogeria despitada, reas no els servirà si el poble català, amb calma i fermesa, es posa al costat dels que ha elegit per representar-lo i es nega a acatar “l’ordeno y mando” que vingui de la “villa y corte”. Fins ara podem dir: la força bruta, la mentida i la traïdoria són les armes d’ells, però tenen un límit. L’entusiasme i la intel·ligència són les armes nostres i és difícil de posar-hi fronteres.
Margallo ha dit que a l’estranger els catalans ja han perdut absolutament la batalla. Sona molt a l’infant que xiula al bosc per fer-se passar la por. No sols no l’hem perduda, sinó que cada dia tenim més possibilitats de guanyar-la per golejada. I d’això en podem donar les gràcies més fervents a tota la casta política espanyola i a la seva fabulosa mediocritat. Mas, Ortega i Rigau ja han estat encarregats d’explicar a l’estranger “l’horrorós” delicte pel que han estat condemnats. El mateix deurà fer Homs i després Forcadell i qui sigui. A partir del juliol (data en la que sembla que s’hauran enllestit tots els preparatius) qualsevol dia pot ser el famós “D”. Aquesta denominació es va fer cèlebre com la del desembarcament aliat a Normandia. El nostre dia “D” serà el del nostre desembarcament a Europa com un problema ineludible del que ja ningú no podrà fugir d’estudi. I aquell dia el Sr. Margallo i molts més a la riba del Manzanares tindran un atac de nervis al darrera de l’altre.
Encara que sigui arriscadíssim, m’atreviré a fer una profecia. En el termini d’una setmana després de la proclamació de la independència de Catalunya, el nou estat serà reconegut per un mínim de dotze països europeus. I no és que no compti amb dificultats per arribar a aquell punt. Seria massa ingenu. Sóc, però, del parer que faci el que faci l’estat espanyol (i segur que no es quedarà curt) no podrà impedir o que es faci el referèndum o que es faci la DUI, per part del govern català o de l’assemblea de´càrrecs elegits. I com més estúpida i desmesurada hagi estat la reacció espanyola, més seran els estats que no vulguin acceptar dins d’Europa una conculcació tan flagrant dels drets democràtics més essencials. Dit d’altra manera després de les margallades poden venir les barrabassades. Però tot pot ser aigua pel nostre molí. Només depèn de tots i de cadascú de nosaltres.
