L’amic i col·laborador de El Mati-Digital, Josep Maria Huguet Julià, ens ha captivat amb el seu esplèndid, càlid i profund article sobre l’esmentat poeta lleidatà. Poca cosa s’hi pot afegir per recordar-lo en aquest aniversari. El nostre habitual col·laborador ens ho ha dit tot -i tan ben dit- pel que fa als fets essencials de la seva vida i obra, i sobre alguns trets de la seva personalitat, que jo no hi goso afegir més que una molt breu biografia::
(Lleida, 1910 – Sant Quirze Safaja, 1942)
Bon estudiant. Metge. Gran poeta. Magnífic prosista. Malalt.
I també unes pocs i emblemàtics poemes. Tota la seva poesia és formosa, transcendent i transparent. Ens parla de la vida, de la mort, de l’amor, del dolor, de les penes, de l’amistat i de la bondat. I així ho destacà, ja fa molts anys, Carles Riba: “la poesia de Màrius Torres ‘brolla sempre des de la crisi’...Crisis com l’adversitat, la guerra, una malaltia incurable…però tot ben assumit, amb molt d’amor i sensibilitat. Vull, des d’aquestes pàgines, retre-li homenatge en l’any del centenari del seu naixement, publicant-li algunes de les seves poesies. N’he triat algunes que em toquen el cor. Perquè també, per a molts altres lectors, en Màrius Torres tot és bellesa: la vida, la mort, l’amistat, la pàtria, la natura…
DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT
Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val / que vinguis ara. / Ara no temo gens el teu bes glacial, / i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara / de més enllà del gual. / Dels sofriments passats tinc l’ànima madura / per ben morir. / Tot allò que he estimat únicament perdura / en el meu cor, com una despulla de l’ahir, / freda, de tan pura. / Del llim d’aquesta terra amarada de plors / el meu anhel es desarrela. / Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç / en una nau sense timó, ni rems, ni vela, / ni llast de records! / I tot el meu futur està sembrat de sal! / Tinc peresa de viure demà encara…/ Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara, / el dolor que m’espera em fa mal…/ I gairebé donaria, per morir ara, / -morir per sempre-, una ànima immortal.
LA MORT I EL JOVE
Mai una boca ardent no assedegà la febre / com la meva, esperant respirar pel teu pit. / Mai no foren tan grans uns ulls en la tenebra / com ara els meus, Amarga, que et miren fit a fit! / Res, mai, ni l’invencible engany de l’esperança, / no em feia tremolar davant de l’infinit. / Però ara el teu fred fa comprendre, enfonsant-se, / quina cosa tan fràgil és torna un esperit. / Morir…Si almenys pogués arrabassar i endur-me / tot el que he malgastat, vivint entre la xurma, / d’amor, d’ambicions, de treballs, d’ideals! / Pesa poc la meva ànima, nua en ella mateixa. / ¿No li serà comptat el pes d’allò que deixa / vivent, entre les vostres mans de foc, Immortals?
PARAULES DE LA MORT
Tu, jove moribund que ara m’has dit Amarga, / amargs són els teus llavis per comprendre el meu gust! / Si em trobessis al fons d’una vida més llarga, / quan em diries Dolça també fores injust. / El meu sabor és fet de milions de vides / que ha apagat el meu bes, obscur en la fredor: / astres, ànimes, déus. I ara que ets tu que em crides, /seré un instant amarga de la teva amargor…/ Gran ocell de silenci, indiferent i muda / germana de la Nit, sobre la carn vençuda / el meu vol és profund i pàl·lid, però breu. / Calmo, amb dits de repòs, la seva última alarma; / però, més que l’angúnia, m’allunya d’aturar-me / la llum d’alba de l’àngel que ve darrera meu.
Continuarà…
